La llum daurada de l’ocàs banya  la riba mentre llisquem per les tranquil·les aigües del riu. En una barcassa sense motor ella va remant impassible, sense pressa ni pausa, ens mira i somriu, amb un somriure ampli i adorable que t’obliga a tornar-li. Viu sota el pont pel qual passejàvem quan ens va abordar, ella, petita i riallera per convèncer-nos de portar-nos a voltar pel riu. La falta d’experiència, la desconfiança en preguntar-li el preu i demanar-nos  la voluntat i el desconeixement va fer dir-li inicialment que no, però gràcies a la seva insistència acompanyada d’un somriure suau i bondadós li vàrem prometre tornar al dia següent a la tarda. I allà la vam trobar, esperant i corrent cap a nosaltres quan ens va veure aparèixer pel pont, rient i mostrant una alegria desbordada. Vam arribar a la barcassa darrera d’ella a través d’un entrellat de troncs que feien de passarel·la.

Barques amb ulls pintats per vigilar els mals esperits de les aigües, barques-vivendes amb nens menjant en les cobertes, pescadors estenent les xarxes, el passeig marítim bullint de gent amb parades de venda de peix a terra. El sol baixant a l’horitzó desplegant una increïble col·lecció de colors en el cel.

Poc a poc ens apropem a una barca-vivenda, en arribar salta a la nostra barcassa una noieta preciosa de llargs cabells negres i un somriure d’orella a orella ple de ferros, ens la presenta com la seva neboda. És encantadora, riem junts, ens explica que vol estudiar per ser guia turística, vol practicar l’anglès, amb nosaltres ho té magre, pobre. Encara i així, passem una bona estona, parlem del que li agrada, i del que ens permet el nostre pobre domini del idioma, al cap d’una estona treu de la motxilla una col·lecció de postals que ens mostra amb un somriure encara més gran, acompanyat de l’enorme somriure de la seva tieta, riem per la situació i n’hi comprem unes quantes.

Continuem anant i venint al llarg de la riba i hi ha un moment que ja no sabem què fem a la barca, està caient la tarda i potser que ja n’hi ha prou. No sabem si hem de ser nosaltres que donem la volta per acabada. Finalment ens porta al moll de troncs sota el pont. Abans d’acomiadar-nos es queden mirant-nos expectants. Ja abans d’arribar havíem estat pensant en què donar-li, una quantitat correcta dins de les propines que estem donant, ni poc ni massa. Li donem i amb el seu meravellós somriure ens assenyala la noieta i ens diu, “the same”, ens quedem a quadres i no sabem molt bé com reaccionar, li donem els diners principalment perquè no ens veiem capaços de sortir corrent per l’entrellat de troncs fins al pont sense caure a l’aigua, perquè ha estat una tarda fantàstica, perquè la noia s’ha enrotllat molt i perquè ens agafa tant descol·locats que som incapaços fins i tot de regatejar.

L’experiència és una magnifica ocasió per aprendre una de les primeres  lliçons quan viatges; pacta sempre abans el preu de qualsevol cosa que vulguis i deixa ben clars els termes del contracte.

Hoi An, Vietnam. 2004