M’allunyo a poc a poc i no m’importa, em deixo portar per una inèrcia cruel que accepto sense reserves. Ja s’ha acabat el temps de negació, de lluita inútil i esteril, de buscar un sentit a on no existeix. Què més dóna?
Sentir el soroll de les fulles dels arbres ballant al son de l’aire. El sol escabullint-se entre els núvols. Les mosques, la calor, la brisa sobtada que m’eriça la pell, m’aixeca els cabells que volen lliures. Un tro, el cel que es tapa, l’olor de la pluja inminent, de la terra, de l’herba mullada.
El cant dels ocells, dels insectes….les hores mortes, infinites, l’espera del tard, de la fresca, per sortir a passejar, no importa a on, no hi ha rumb ni meta. I què més dóna?

Vacances 2014
P.D. escrit des del mòvil sense corrector diculpeu les faltes.