Els pensaments li desbordaven. El cúmul de problemes, l’esdevenir de situacions inversemblants que havien transformat la seva vida; la seva capacitat de superació, el seu positivisme, les seves ànsies de viure. A poc a poc, sense adonar-se’n, en el transcurs d’un temps que acabà semblant infinit s’abocà irremissiblement en un pou sense sortida.

Podia sentir físicament el pes de l’obsessió psicològica, l’anulació del raciocini, l’obcecació enfront de la incapacitat d’avançar, d’evolucionar, d’en sortir-se’n.

Un dia qualsevol arribà el punt d’inflexió. El punt d’inflexió sempre arriba, la majoria de vegades de manera inesperada. I arribà en forma de paper en blanc, d’estilogràfica retallant la seva forma sobre el blanc immaculat. Totes dues peces emmarcades per la fusta fosca d’un escriptori buit, net després d’haver-s’hi desprès del caos que l’amagava.

Escriptori net, paper en blanc, estilogràfica, mans tremoloses, cor batent amb força, papallones a l’estomac, gola seca. Sensació de fer una cosa que no toca, però no s’arronsà i sense saber molt bé com, començà. Agafà l’estilogràfica i l’apropà tremolosament al paper, sentí el contacte dels dos elements i com la tinta iniciava un camí insegur al principi, ferm i impulsiu després. I així començà a transformar cada moment, cada persona, cada fet en lletres unides formant paraules que construïen frases plenes de sentit, de dolor, de justificació. I cada pensament l’anà abandonant a cada línia, a cada paràgraf, desprenent-se de la seva ment i esvaint-se com la boira s’aixeca amb la calor del sol.

Sentí l’alliberament dels seus pensaments com un fet físic i la foscor començà a retirar-se i la llum inicià un recorregut laberíntic per l’interior de la seva ment, per cada racó amagat i encongit pel pes de l’angoixa. I l’aire fresc acompanyà la llum, com l’obertura de les finestres en una casa tancada per llarg temps, sentint com l’aire nou empenyia l’aire viciat i pesat instaurat en les estances plenes de mobles vells coberts per llençols, dobles cortines pesades, pols en suspensió omplint l’espai.

S’adonà de la transformació, de l’alleugeriment, notà com el passat es quedava plasmat en el paper i desapareixia del seu cap. Observà el dia a través de la finestra, respirà l’aire primaveral que anunciava el final de l’hivern i començà a pensar en l’estiu, en la calor i en els plans que omplirien els dies que estaven per venir.