Anava jo pensant que del dia d’avui poc podria explicar. A Anuradhapura hi han runes de les antigues civilitzacions srilankeses. Si esperes trobar grans runes a l’estil Ankor, oblida-te’n. Aqui el que trobes sòn petits vestigis desparramats per una gran àrea ajardinada. Perquè l’antiga ciutat era inmensa, això no es pot negar. Però per a mi Anuradhapura és la ciutat de les Estupes. En tens de totes mides, noves i antigues, blanques lluents o de maó. I un punt important de llocs sagrats.

He tingut la sort de visitar-ho en diumenge i al final del curs escolar. Resultat, els  llocs sagrats a petar de gent local pregant i fent ofrenes.

Com a llocs neuràlgics, un arbre de dos mil d’antiguitat, el Jaya Sri Maha Bodhi, amb grans mostres de veneració, i l’estupa de Ruwanwelisseya, amb 100 metres d’alçada i 300 de circumferència, del segle II aC.  L’estupa és aquesta construcció amb forma de campana, a dins està ple, jo crec que de terra, no s’hi pot entrar, però em van explicar que mentre es construeix és pot possar una relíquia, o les creences budistes i es converteix en lloc sagrat. S’ha de donar la volta cap a l’esquerra i en algun lloc hi ha una mena de capella amb un Buda dins a on la gent prega i li porta ofrenes en forma de flor de Loto o menjar. D’acord, el principal problema radica en que el sol es implacable i a partir de les 10 del matí el terra abrasa, perquè has de fer la volta descalç, ja que és sagrat. Doncs bé, quan vaig arribar a una de les més importants, molt poca gent s’atrevia a fer la volta, jo vaig anar fins a l’entrada pensant que em sotirien ampolles a les plantes dels peus, i com la majoria de la gent, vaig fer tres fotos i me’n vaig tornar.

La ciutat antiga és molt extensa, tens l’opció de fer la visita en bici, sóna molt bucòlic però de debò, amb la que cau jo em sento incapaç. Malgrat amb la bici, jo crec que pots ‘colar-te’ en llocs on només pots entrar amb ticket, perquè  el dia anterior em vaig apropar caminant a una zona que va resultar ser de pagament i a l’entrar ningú no em va dir res. Total que jo ho vaig fer en tuk-tuk, que almenys et porten i et dóna l’aire, perquè quan paràvem per fer una visita semblava que em ficava a la dutxa, i vaig pagar l’entrada de tot i vaig pagar el tuk-tuk i paga que té paga que jo no sé però la pasta vola que no vegis.

Doncs això, que anava jo pensant que no podria explicar gaire fora el que ja està escrit i que em quedava tota la tarda per endavant, sense saber que fer, perquè la part turística ja estava vista. I a sobre li pregunto al noi de la guesthouse i no sap dir-me que fer. Perquè la ciutat és molt extensa i anar a qualsevol lloc és una pasta en tuk-tuk i caminant és una barbaritat. Així que penso que mira, surto i vaig fins al carrer principal i me’n torno i almenys així paso la tarda.

I vés per on, que a mig camí que em trobo? Doncs un regal, un macro mercat. I jo que ja trobava a faltar trobar un mercat com ha de ser, em quedo més contenta que un jinjol (que no sé què vol dir però queda estupendu). Perquè una de les coses que més m’agrada visitar són els mercats i a Àsia són simplement fascinants. I així vaig completar la tarda. Gaudint i flipant. A sobre, algú em pica l’esquena i resulta que és un tuktuktero de Trincomalee que va voler fer-me una foto feia dos dies, perquè tenia una amiga de Barcelona, i va el tio i em reconeix i em presenta a la noia en qüestió, que està fent un voluntariat donant classes a adults durant sis mesos, i estaven a Anuradhapura passant el dia i ja se’n tornaven a Trinco i el xaval súper content. Vam estar xerrant i coincidíem en què el millor del país és la seva gent.