Parada tècnica de dos dies i mig en Trincomalee, ciutat situada al nord-est. Pesquera i playera. Parada per descansar una mica i replantejar la resta de la ruta. El fet que molts llocs els he visitat el mateix dia d’arribada o he pogut fer dos coses el mateix dia m’ha ampliat el nombre de dies disponibles. Vaja, que em sobren dies abans d’anar a Kandy que és l’última parada.

Trincomalee té una mica de tot. Un port natural en una península, amb una bahia inmensa. Una fortificació amb un important temple hinduista dedicat a Shiva.  Una important tradició pesquera. I una petita incipient zona turístico-playera.

La ciutat s’allarga per una mena de carrer-carretera. En un extrem, el centre del poble, per l’altre, les platges, i en el mig, la meva guesthouse i aquest parell de personatges que em van rebre a la meva arribada amb un somriure i que són súper divertits, sobretot el senyor assegut.

Moure’s per Trinco pot ser fàcil o difícil, depèn de com es conjurin els astres. Anar a tot arreu caminant és possible però complicat degut a la solana que cau, aquí el sol pica amb força, s’ha d’anar amb cura, jo al final m’he comprat un paraiguas a modus d’ombrel·la. Moltes noies aquí en porten. Tenim l’opció tuk-tuk, com a turista el més econòmic que pots aconseguir, que no vol dir que sempre ho aconsegueixis, sòn 150 rupies per 3 km. 300 per 6 km. Que és la distància entre el centre i Uppawali, la zona de platges. Després tens el bus que pasa cada mitja hora, et poden cobrar entre 12 a 20 rupies, el complicat és averiguar on agafar-lo i sobretot on baixar-te, el bus quasi no para i quasi has de saltar tant per pujar com per baixar. I després et passen coses, com per exemple que en dos trajectes de bus no et cobrin. O que li pregunti a un senyor d’una botiga de queviures si allà es la parada del bus, em digui que sí i em pari un tuk-tuk dient-li al tuktuktero que em cobri 20 rupies i s’esperi per comprovar que és això el que li pago. Pensava que el tuktuktero s’enfadaria, però res més lluny de la realitat. Em va interrogar amb la bateria típica de preguntes i es va quedar tant ample. Sí, sé què em direu que a partir d’aquell moment puc exigir aquest preu, doncs no, ja ho vaig intentar i no va haver manera.

La bateria típica de preguntes són:

D’on ets? Això t’ho pregunta absolutament tothom, gent gran i nens, homes i dones, sàpiguen anglès o no, els hi respons i es queden tan amples. Els hi pots dir Spain o Tumbuctú, dóna igual….

Quants dies estaràs a Sri Lanka?

D’on véns i a on vas?

Com et dius?

De normal la conversa és queda aquí, somriuen i fan aquest moviment amb el cap com si diguéssim que no però que en realitat diuen que si i és un moviment una mica oscilant de costat a costat.

En aquest moment et poden demanar que els hi facis una foto, sobretot els nens i els hi ensenyes amb el visor o fer-nos un selfie amb els seus smartphones.

Si la conversa continua,

Quants anys tens?

Estás casada?

Tens fills?

On és el teu marit?

Respongui el que respongui la reacció es la mateixa, somriure, moviment de cap.

Parada esperant un bus un senyor em va explicar que darrere estava casa seu, que li portava l’esmorzar a la mama que tenia 80 anys, així, sense més. Que ell en tenia 44 anys i no és podia creure que jo en tingués 43.

En una altra parada, esperar el bus dóna per molt….dos nois joves em pregunten l’edat, després de les preguntes corresponents, per suposat, els hi pregunto quina edat creuen que tinc, 25 😂!!! Ells tenen 20. Es veu que em conservo molt jove!!!!

La zona de platges en Uppawalli la vaig descobrir caminant per la platja. En gran part de la platja, simplement no t’hi pots estar, la sorra és bruta, està ple de barques de pescadors….al fons veia el que semblaven ombrel·les de palla i unes noies em van dir que sí, que allà hi havia lloc per banyar-se. Des de la carretera és difícil averiguar com arribar, t’has de dirigir cap els hotels per carrers secundaris. Les fotos expliquen perfectament la situació….allà m’hi vaig passar dos matins, i ben a gustet!!!! Vaig aprofitar per començar a llegir i em vaig trobar amb aquest sublime tresor:

«Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja. Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.» Julio Cortázar, Rayuela.

La primera tarda vaig anar a passejar pel centre i vaig descobrir, sense voler, el «barri» pescador, una sort de carrerons estrets que anaven a confluir a la platja plena de barques. Una zona que no surt a la guia. Una zona a on no hi han turistes, un regal per a mi. Els homes jugant a cartes a la sorra, les dones preparant menjars, els nens jugant i bojos per saludar-me, per què els hi fes fotos. Tothom preguntant-me i saludant-me i rient, una senyora va sortir i em va explicar, orgullosa, que tenia 80 anys, altres dones reien, ens vam abraçar, li vaig acariciar la cara, vam riure. Els carrerons eren estrets, laberíntics, de cop hi volta et trobes un temple hinduista, un altre, la gent dins casa seu, el seu afer diari, i jo allà, sentint-me premiada pel privilegi de ser-hi.