Avui no sé per on començar, si explicar cronològicament o directament anar a les sensacions. Potser millor la segona opció o les dos alhora.

Primera sensació, dos dies molt ben aprofitats. Segona sensació i més important, la meva capacitat de sorpresa amb la gent d’Sri Lanka no para de créixer i des d’ahir ja puc dir que m’han robat absolutament el cor. És increïble, en cap altra part del món que he tingut la sort de visitar m’he trobat amb aquesta atenció, amabilitat, ganes d’ajudar, curiositat i desinterès, en sèrio, és brutal. Podria començar a explicar i no pararia, comento les que més m’han copsat.

Encara a Uda Walawa tothom saludant, un senyor en una parada de peix igual i penso, va tia sigues sociable i fes-li una mica de conversa, li pregunto d’on li porten el peix, riu i em diu, no,no I don’t speak english (jo no parlo anglès, traducció per la meva mami), ah o sigui, només és saludar per saludar!!!

La gent que porta nens petits a coll, tant homes com dones, els hi fa una gràcia increïble que els hi diguis coses als nens. Als nens els hi encanta saludar i els hi fa molta gràcia.

Ahir en el bus d’arribada a Haputale, un trajecte horrorós de quatre hores, en un bus atestat de gent a on em vaig quedar encastrada entre la porta del conductor i el primer seient, amb tot de paquets al terra i dos iaios asseguts, el cobrador em va oferir deixar la motxilla en una plataforma que hi ha al costat del conductor (pot semblar una tonteria però ho vaig agrair infinit) el iaio em va oferir el seient, evidentment li vaig dir que no, al cap d’una estona una senyora que baixava també però hi havia gent pel mig i no ho vaig trobar correcte, no va ser per falta de ganes, quatre hores de conducció temerària per una carretera de corbes, i un nen davant meu vomitant, pobret que malament que ho va passar.

A l’allotjament, el recepcionista, atent, preguntant-me i donant-me consells sobre el que jo li comentava que volia fer, em va arreglar la tarda, un tuk-tuk em portà a visitar una fàbrica de te (just en arribar va començar la visita guiada, bé!), i una mena de monestir raro, en els jardins de cop i volta em vénen com set nois grandets tots esbarats demanant-me si us plau foto amb ells, pixant-se del riure, un al meu costat em pregunta dos vegades, no problem? Li dic que no, riem, em sap molt greu no haver-lis dit que jo volia també una per a mi, sóc d’efectes retardats, que hi farem, o simplement no estic acostumada i em va agafar per sorpresa.  Però em vaig proposar canviar el xip i aprofitar més el que t’ofereix la gent. El tuktuktero, sortint de la fàbrica de te, va anant parant perquè fes fotos del paratge, em va recollir fulles de les plantes de te pel camí explicant-me cada classe, i va acabar ensenyant-me les fotos del seu bebè de 10 mesos i de la dona.

Malgrat el trajecte d’arribada va acabar sent un dia complert, per la nit estava derrotada.

Al dia següent, el pla era agafar un tren per anar a Nanu Oya i gaudir d’un dels trajectes en tren més macus d’Àsia, visitar la ciutat que hi ha al costat, Nuwara Eliya i a partir d’aquí ja veuria, estava una mica perduda i vaig pensar que sobre la marxa. A veure, el tema del tren, ni que paguis 2°classe  ni 3° (3° 40 rupies, 2° 80 rupies 0,25€ i 0’50€) tens el 100 x 100 de probabilitats d’anar de peu i enxovat. La primera sensació és merda, després descobreixes que pots seure a la porta, que sempre està oberta, amb les cames penjant cap a enfora, de debò, perquè voleu un seient si pots anar amb tot el paratge davant teu, l’aire a la cara gaudint de les vistes sense que t’emprenyi ningú? Un noi que primer estava de peu i li he preguntat si quedava molt,  li he dit que seiès al meu costat i hem estat xerrant, al final m’ha dit que la seva família era de Nuwara que si tenia cap problema el truqués que m’ajudarien. I m’ha explicat que es casa l’any vinent. En Mohamed, penjo foto al tren. Bé, just quan m’he assegut i m’he dit que genial, hem atravesat un túnel i a l’altra banda hi havia boira tancada, genial! Quan hem arribat plovia, genial! I m’he quedat sense saber que fer. He vist dos noies davant de la guixeta dubtant i he sentit que tenien accent basc, els hi he preguntat i que estaven igual que jo, que anaven a comprar el bitllet de tornada per les 12:45 i que igual contractaven un tuk-tuk per fer una volta, els hi he preguntat si m’hi podia afegir i així ha estat. Ha sigut genial perquè hem contrastat experiències, hem aprofitat el temps anant a una fàbrica de te amb unes vistes espectaculars, ens hem pres un te amb un pastís boníssim i hem donat un passeig pel mercat. De tornada, un altre cop de peu però aquesta vegada amb un grup de xineses donant pel sac, i amb una parada sense explicació de més de tres quarts d’hora, m’han aconsellat anar a Ella i pujar al Pic d’Adan, un turó amb bones vistes, i així ho he fet, ha sigut molt agradable compartir el dia amb les dos Oihanas, molt grans, s’estan recorren el país amb un tuk-tuk llogat, la meva més sincera admiració!!!!

Ella és un carrer ple de restaurants, hotels i bars per turistes, tots es concentren aquí. Al contrari d’Haputale, a on jo m’he allotjat aquests dies, que no té res pels turistes, això vol dir que no tens un bar amb una terrassa chilout per prendre una cervesa freda, per exemple, o que és més recomanable menjar al lloc on t’allotjis que a qualsevol garito del carrer (i dono fe que avui he sopat en un i puc garantir que no és apte per estómacs delicats) tot això vol dir que quan es fa de nit, i aquí és fa de nit a les 7 de la tarda, tan sòls pots donar una volta per davant de les botigues que tenen coses per a ells, no pels turistes, en poc temps ho tens tot vist i acabes sopant a dos quarts de vuit i a les nou estàs al llit. Ara bé, aquesta és l’Sri Lanka real, que encara no està totalment engollida pel turisme. Amb les Oihanas ho comentàvem i elles em deien que se’ls hi feia durillo i que van agrair arribar a Ella. Jo m’ho plantejo constantment i avui què he pogut veure el contrast dels dos pobles, i comentar-ho amb algú, he arribat a la conclusió que prefereixo l’autèntic malgrat no trobi cap altre turista per intercanviar sensacions, i que també en trobes encara que menys, o que a les set de la tarda no sàpiga que fer. Doncs mira així tinc temps per escriure i analitzar el que he fet i vist i compartir-ho aquí.

Finalment he agafat el tren de les 7 per tornar, mentre esperava a l’estació he preguntat a dos policies que m’han saludat, mentre miràvem a uns nens jugant al cricket, com podia demà arribar a la meva següent destinació, han sigut híper amables, m’han donat tota mena d’informació, per suposat m’han preguntat d’on venia, quan temps passava a Sri Lanka (aquestes preguntes té les fa tothom sempre) m’han mirat amb admiració quan els hi he dit que viatjava sola, m’han dit que el país era súper segur i que podia estar ben tranquil·la, m’han acompanyat a comprar el bitllet i s’han esperat amb mi a l’andana fins que ha arribat el tren i m’han indicat el vagó que em tocava. Ha resultat que he hagut de córrer perquè el tren era híper llarg i he hagut de pujar des de les vies, ja era de nit, com no, tot ple i m’he assegut a la porta, quan he mirat un del policies s’havia apropat al final de l’andana i m’ha saludat, jo no surto de la meva sorpresa.

Asseguda a la porta amb el tren en marxa enmig de la foscor, veia la llum de les cases a la llunyania, les branques de les plantes em fregaven les cames, la brisa fresca la cara, la cadència del tren m’acompanyava mentre pensava en tot això, perquè just  un noi que ha vist que en la primera parada mirava quina estació era, m’ha preguntat a on anava, m’ha dit les estacions que faltaven, quan trigaríem, i ha estat atent i m’ha avisat quan hem arribat. I allà a la porta, m’he adonat compte que la nit era estrellada, i sí, és cert, tenia que fer visera amb la ma per tapar la llum del tren, però el cel era estrellat i la nit perfecta, asseguda en el llindar de la porta d’un vagó de 2° classe sense seients lliures que poder ocupar.