Avui tot en un, li vaig dir a la senyora de l’allotjament que esmorzar a les 9, avui tenia tot el dia per traslladar-me a Uda Walawa, per fer un safari a un parc natural demà a primera hora. Però a les 6 estava desperta, aquí tot l’horari és trasbalsa, a les 7 de la tarda sopar, ells a les 9 ja estan dormint i a les 6 amunt, i clar sents a la gent i sobretot als carretós del pa que pasen constantment, un amb la cantinela del «para Elisa, de Beethoven» i l’altre amb la música de Kill Bill dels xiulets, així tot el sant dia, jo no sé com no acaben al·lelats. Bé que m’enrollo, el cas és que a les 6:30 ja tenia la motxilla preparada i he baixat a dir-li que quan pogués em fés l’esmorzar i cap a les 7:30 ja estava a la parada del bus. Per cert, jo tota agoviada per no saber a on s’agafava el bus i la filla m’ha acompanyat i era just a la cantonada.

A veure, el tema dels autobusos que van d’una ciutat a una altra mereix un capítol a part. No són autocars, nooooooooo, amb el seu maletero i les seves comoditats, no senyor, són autobusos com de ciutat però dels anys 40 o 30. A la parada no hi ha informació de cap tipus, els autobusos van passant i a dalt posa la destinació final, si aixeques la mà mig para però tot just poses el peu a l’escala arrenca, la gent corre per pujar-se, i jo amb la motxilla gran, el bus és petit i estret i el primer d’aquest matí ja anava ple. Aleshores, tu et puges i seus si pots, sinó hi ha lloc et quedes mig encastada enmig del passadís sense poder-te donar la volta sense arrencar-li el cap a algú amb la motxilla. El cas és que hi ha una mena de cobrador que va passant i cobrant, el primer trajecte l’estació d’autobusos de Matarà m’ha costat 50 rupies (0.32€) molt flipant. Aquest noi que estava al darrere m’anava indicant que anés cap a ell per no col·lapsar el passadís. Finalment he pogut encabir en cul, i la motxilla en un seient. (Nota mental, si vaig amb la motxilla haig d’intentar quedar-me el més aprop de la porta possible). El cas és que li he preguntat al noi pel bus a Uda Walawa i s’ha enrollat mogollón, no només m’ha senyalat quin autobús era sinó que m’ha dit que sortia en cinc minuts i sinó a l’hora següent. He saltat del bus i mentre anava cap a l’altre tothom saludant-me i preguntant-me a on anava i ajudant-me, de debó estic al·lcuinant amb l’amable que és la gent i les ganes d’ajudar que tenen. Bé, nou bus cap a destinació final, li pregunto al cobrador, unes tres hores i mitja 140 rupias (0.90€ per 120 km.) Més flipada encara. Els autobusos van com bojos, a tota pastilla esquivant tuk-tuks, camions, cotxes i tot Cristo que se’ls hi planti davant i per suposat tocant el clàxon que he acabat amb mal de cap. Per sort he pogut seure en un seient doble i només una petita estona s’ha segut una noia i per tant la motxilla a sobre meu. A mig camí parada tècnica per pixar, dada súper important. I deixar molt clar a on vull baixar. 

Sabia que l’allotjament estava a prop de la parada però impossible trobar-ho, ha sigut brutal, començo a caminar cap a on crec que és però de seguida veig que no, li pregunto a uns nois i un agafa el telèfon i truca jo li dic que no vull tuk-tuk perquè sé que està molt a prop, em diu que no em preocupi que ara ve un tuk-tuk a recollir-ne gratis, que està avisant a la gent de la Guesthouse que els coneix. Avui he al·lucinat no!t amb la gent d’aquí, de debò. L’allotjament està darrere de la carretera principal per un camí de terra que no m’hagués ficat a la vida, igual que el de Mirissa, em fa gràcia perquè vas per on ells viuen, però avui he sopat aquí, primer perquè al poble no hi ha res i segon perquè si de dia ja m’ha costat arribar-hi imaginat de nit i sense enllumenat, millor ho deixem.

Bé, i segueixo, com m’estic enrollat avui per favor….com he dit tenia el safari per demà però a les 12:30 ja estava aquí i he pogut embolicar-ho per les 2 del migdia, i feina feta tu. He anat a dinar a un txino que tenien menjar hindú, molt curiós, malgrat li he dit que no volia picant, el menjar picava, sort que al cap d’una estona la picor desapareix i pots continuar vivint.

I finalment, un safari, el parc d’Uda Walawa és petit i el problema és que té molta vegetació la qual cosa dificulta veure els animals, però no ha estat del tot malament, el xòfer tenia una vista flipant i part dels elefants, hem vist micos, cocodrils (en l’u ltima foto hi ha un cocodril amb la boca oberta) búfals… també podeu veure la situació amb què et trobes de tant en tant en els safaris i el trànsit de vehicles … aquí unes imatges. (Per cert, ara explicaré una cosa políticament incorrecte, però el camí era de terra, que això està molt bé perquè és un parc natural però cony, podrien aplanar-lo una mica??? Que el Jeep fotia tants bots que m’havia d’agafar la pitrera, i ja està, ja ho he dit)

Seguint amb l’atenció de la gent, li he preguntat a la senyora d’aquí com puc anar demà a la següent destinació i després d’unes trucades m’ha passat la següent informació, problema resolt.

Perdoneu les faltes d’ortografia però estic força cansada….