La seva presencia em va impressionar, asseguda al costat de la finestra, amb les llums apagades i tan sols un raig de llum il•luminant-li la cara.

Feia molt que no la veia, a la tia Pepa, el seu record se m’havia clavat al fons de la ment convertint-se en un pensament obsessiu, repetitiu, forçant-me a anar a veure-la. La trobava a faltar, a ella, la seva manera de fer, el seu caràcter, dura a l’inici, amb un cor gegant que s’amagava darrera d’aquells ulls negres. Els ulls, la seva mirada profunda, reflectint tot un món, tota una vida de vicissituds, de dures proves superades amb enginy, amb pura saviesa. Com trobava a faltar les seves històries, retalls de la seva vida explicades com petits contes. Explicats a poc a poc, fent èmfasi en algunes parts, creant suspens com si d’una història d’intriga es tractés, mirant-me directament als ulls quan em volia impressionar, i jo, petita, embadalida, a l’aguait deixant-me sorprendre. Com ho trobava a faltar, tot això.

La seva presencia em va impressionar, asseguda al costat de la finestra. La mirada perduda, la desconeixença, vaig cercar en els seus ulls negres una escletxa de record, un reflex de la seva vida, i no vaig trobar res, tant sòls la buidor, el no res, la tia Pepa ja no hi era, només em quedaven els meus propis records.