Avui trasllat a Yogyakarta, per agafar l’avió a les 9:05 el taxista que ens va recollir ahir i amb qui vaig regatejar estoicament el preu per tornar a l’aeroport, ens va recomanar de quedar a les 5:30, ja que més tard corriem el perill de trobar l’autopista col·lapsada. Total que a l’aeroport hem arribat com tres hores abans. El matí l’hem dedicat a arribar al següent allotjament. La casa de la Vicky i el Nono, una catalana casada amb un indonesi que llogan habitacións al costat de casa seva. La Vicky no hi era, just està a Lleida amb la seva nena petita. Ens a atès en Nono, un noi moooolt guapu i simpàtic (entenem que la Vicky caigués de quatre potes, potser aquesta frase és una mica desafortunada, però és tal qual ho hem intuït) que ens ha acompanyat a comprar una targeta Sim pel telèfon, els bitllets per al trasllat a Semarang a canviar diners i a comprar alguna cosa de dinar que amb la tonteria ja anavem cap a les dos del migdia. La casa del Nono està en un barri enmig de no sé on, li hem preguntat a on podiem anar passejant per la tarda (el Palau de Kratón estava tancat) i ens ha indicat un carrer amb un mercat de Ramadhan, això és un carrer ple de llocs de menjar que es posa actiu un cop es posa el sol. Ha sigut un passeig fantàstic, erem les úniques estrangeres, el carrer estava súper animat i a més amb molt tràfic de motos. Hem comprat un coco d’aigua i ens han convidat a seure en els tamborets de la paradeta, com si els hi fés gràcia tenir-nos allà, Hem vist una mesquita a on havien preparat un munt de menjar i estava plena de gent resant. Després hem tornat voltant pels carrerons del barri, amb casetes baixes i molt agradable. Amb el so dels cants de les múltiples mesquites que es reparteixen per la ciutat. Hem tornat a casa amb menjar comprat en paradetes del carrer, una mena de bunyols i altres coses que no sé descriure, i hem sopat al porxo de la casa. Ens hem anat a dormir aviat, sobre les deu perquè el despertador sonaria a les 3:00 de la matinada per anar a veure la sortida del sol al temple Budista de Burubudur. Jo he dormit un parell d’hores perquè després m’he desvellat i no he pogut dormir.

dav

dav·

El tema de pegar-se aquestś madrugons per anar a veure la sortida del sol a llocs privilegiats a mi em té negra i crec que aquesta serà l’última vegada….sempre, sempre, sempre o m’he trobat boira o estava ennuvolat, total que és una sortida de sol d’allò més sosa, és cert que el moment en què es percep que es comença a trencar la foscor de la nit té quelcom de màgic, però la veritat, no sé si compensa la pallisa.

Total que hem arrivat que era negre nit i hem pujat un munt d’escales altíssimes amb l’ajuda d’una lot que ens han deixat. Borobudur és el temple budista més gran del món. La veritat és que és imponent i sembla ben bé una montanya esculpida. I havia força gent pringant com nosaltres encara que penso que en época de temporada alta ha d’haver-hi moltíssima més…tampoc ha sigut agoviant. Quan ja s’ha fet de dia hem anat baixant pis per pis i rodejant el temple, total, que ens hem desorientat i hem sortit per un dels costats equivocats anant a parar aun altre parking, ens ha costat deu i ajuda trobar a l’Andi, el nostre xòfer d’avui. L’Andi és un paio de 49 anys però ja mig desdentat, la primera impressió que m’ha donat és que anava passat de voltes, però finalment hem xerrat força i hem dinat plegats i m’ha semblat un paio la mar d’interessant, un tio viatjat i amb una mentalitat oberta.

Sortim de Borobudur, sobre les 8:30 del matí i parem en un parell de petits temples de camí a la següent parada, el temple hinduista de Prambanan, també visitem un centre de producció del café més car del món, produit a arrel de fer menjar a un tipus de bicho peludo, la Núria diu que és un mustélic…però a mi anomenar-lo així i res és el mateix, total a mi em sembla com una mena de teixò…el cas es que aquests bitxos es menjen els grans del café però els caguen sencers, es veu que amb l’acidessa de l’estomac eliminen una bacteria i fa que sigui el millor café, i després es nategen de caca i es torren. Nosaltres hem prés un café i semblava el café de la abuela fet amb un mitjó, però vaja, aquesta cosa de rics ja se sap…

Quan hem arribat a Prambanan el sol queia amb justicia i hem suat de valent, és un complexe que m’ha recordat a un temple d’Angkor. Els temples principals esta reconstruïts però hi han uns 200 temples petits que vorejen els principals derruïts i en procés de restauració. Més escales altíssimes per entrar a cada temple, i dic jo, que els hi hagués costat fer esglaons més petits? Total, que he suat tant que quasi no he pixat.

Dinar amb l’Andi en un restaurant perdut per un poble d’aquells però molt agradable un peix boníssim i tornada cap a casa de Nono a recollir motxilles i anar a l’estació de busos per fer el trasllat a Semarang. Recorregut de 4 hores en un minibus i la Núria i jo fent capcinades però sense poder dormir perquè era molt incòmode. A Semarang vam buscar un hotel aprop de l’aeroport i de l’estació de buses, barato…ha resultat ser el lloc més cutre en el que he estat mai…sort que la Núria porta un llençol doble i jo uns pareos per usar-los de llençol, però en fi, només és per dormir unes hores i demà marxem cap a Borneo.

P.D. M’he deixar les ulleres de ver a casa del Nono…Durant el dia tinc les de sol, però a la nit perdo molta visió i just ara que anem a la selva :(. No corregeixo. Estic rebentada