El trasllat  l’he fet en shuttle (és l’opció més fàcil), tres hores i mitja una de les quales ens l’hem passat voltant per Antigua recollint passatgers, t’has d’armar de molta paciència en aquests païssos perquè tenen una manera molt peculiar de fer les coses. Quan s’arriba al llac s’ha de sortejar una montanya de la que es baixa per una carretera en ziga-zaga per tota la ladera, amb el llac al fons i un poble que brillava sota la llum reflectida d’un sol emboirat. Hagués fet una foto de no haver prioritzat agafar-me a cada curva i perquè m’estava pixant i havia de concentrar-me en la meva bufeta. Però era de fotografia. San Pedro és un poble gran i caòtic que creix al llarg de la ladera del volcà que té el seu nom amb les conseqüents pujades. El meu allotjament, la casa de dos germans, està a dalt del tot i força amagat, amb raó entenc que és tan econòmic, però la gent és molt maca i servicial. Ara bé, per pujar allà s’ha d’anar en tuc tuc sí o sí, no hi ha un altre, per sort el noi que m’ha portat m’ha cobrat a preu local i no turista, veurem els altres que em cobren.

Enmig del poble he vist un carrer amb parades de mercat a tot el llarg i a la part de baix a tocar dels embarcadors un altre carrers tot enfocat al turista, agencia que organitzen activitats i sortides, i bars i restaurants.

Des de l’allotjament he baixat caminant (això és fàcil) passant pel carrer central i he dinat un sandwich a baix, eren les 13:30 i m’he apropat per assebentar-me com anava el tema de les barques per visitar altres pobles del llac. Surten cada 20 minuts. Així que després de dinar he agafat una per anar a San Marcos,  el poble a on inicialment volia anar però a on no vaig trobar allotjament,  els econòmics eren compartits ( només en casos desesperats, que ja tinc una edat) i els privats eren molt cars. San Marcos, considerat el poble més macu del llac, té un carrer tot estret amb entrades laterals a botigues de souvenirs i centres holístics (a algú en algun moment se li va acudir dir que el lloc on està situat desprèn una energia especial) total, tots els negocis d’estrangers tipus massatges, ioga, minerals místics i coses d’aquestes i a la part de dalt viuen els autòctons.  Jo he preferit agafar un caminet d’aquests que no et ficaries mai, he parlat amb un parell de noiets i he vist «la part del darrere» no tan maca però infinitament més interessant. Total quan he acabat no eren ni les tres del migdia, és el què té quan vas sòl, que el temps no passa.  Així que he agafat una altra barca i he anat al poble del costat San Juan, més obert amb la mateixa estructura, a baix guirilandia a dalt autòctons.  Aquí hi han associacions de dones que texeixen al estil tradicional i també gent que fa xocolata.  Aquest poble té més carrers i una església tota curiosa. Però la volta i la tornada m’ha plantat a San Pedro a les 16:30 i ja he pensat que seria una tarda dura. He fet una volta i he lligat una visita al mercat més gran de centreamèrica pel diumenge i, que ha passat? Doncs que finalment s’ha possat a ploure, i de quina manera. He entrat en un bar jamaicà (el primer que he trobat) a fer una birra i són les 17:40 i aquí estic passant una tarda d’aquestes que no passen mai. Perquè no vull anar a l’habitació fins no haver sopat, ja que si pujo ara potser després allà dalt no trobo tuc tuc per baixar i està plovent molt. Bé, sempre ha d’haver una tarda tonta…i no m’he agafat el llibre que havia agafat per aquests moments…així que us parlaré del que m’he adonat venint cap aquí.

M’he adonat que les estructures que apareixen al costat de les carreteres, les estructures dels edificis, locals, comerços…són pràcticament iguals que a Àsia però inclòs a Àfrica les he vist. Fins i tot hi han estructures de baranes, reixes  i colors que són iguals. També la cartelleria, el cablejat elèctric etc… i em sembla realment curiós.  Venint cap aquí m’imaginava que estava en qualsevol altre país dels que he estat i no em distorsionava.

Vaig estar parlant una estona amb la noia del bar que té un nòvio de l’Estartit i em va donar  varies recomanacions, tant de llocs per visitar al país, com per on anar sopar. Va deixar de ploure i vaig anar passejant fins a on em va dir. Un restaurant tronat amb un pati on vaig sopar molt (no m’ho vaig poder acabar) i econòmic. A l’allotjament vaig estar entretinguda, l’habitació que m’havien donat amb bany (en arribar m’havien donat un sense) és l’habitació més estrambòtica que m’han donat mai, a part que no hi ha lavabo i haig d’utilitzar el compartit, les cortines de les finestres  que donen a la zona comú transparentaven i aquí sí que vaig dir que això no. Total que estava sola i li dic per whats a la noia de la casa que m’agafo una altre habitació que li faltaven els llençols, i ja em veus de dalt cap a baix trajinant al meu rotllo. Entre tant obrir la porta em van entrar mosquits que he anat liquidant a poc a poc però no he pogut evitar que un em piqués (a aquest l’he assessinat aquest matí) i això que em vaig possar repel•lent. I a sobre hi ha una església al costat i la gent aquí es molt devota i s’ho prenen amb molta emoció i van  cridant i cantant i tirant petardos. Malgrat tot,  alguna cosa he dormit.

4 de maig

Encara que m’he despertat bastant crec que he pogut dormir una mica més. M’he aixecat cap a les 8:30, he esmorçat unes galletes i un suc que vaig comprar i m’he dirigit a l’embarcador d’on sorten les barques cap a Santiago d’Atitlan. Mentre esperava la barca he començat a xerrar amb un noi, guía, a qui li he deixat clar que no volia ni pagar ni buscava rotllo, per si aca. La veritat és que ha sigut una  estona molt agradable parlant una mica de tot, evidentment el fet que viatgi sola tenint parella, els hi xoca molt, però també hem parlat de la seva cultura maya, que com els nens no volem continuar parlant el seu dialecte,  de quina manera el turisme ens ha canviat la vida a tots i de com enfoquem les decissions de la vida. Teòricament hem quedat per quan torni a San Pedro per fer una birra i anar a un mirador, li he donat el meu telf.

Jo m’havia fet el plantejament de visitar Santiago i d’allà anar a un altre poble però m’han dit que no hi ha connexió pública, així que he comprat bitllet d’anada i tornada. A Santiago he contractat a un guia amb tuc tuc per una hora per què em portes a veure el més destacable. Santiago és potser el poble més gran i important del llac i és el centre administratiu de la cultura maya. El noi m’ha explicat moltes coses de la seva cultura i costums i sobretot de la barreja religiosa que tenen i és realment curiós.  Per exemple, a l’esglèsia católica els sants els vesteixen els chamans mayes amb teles de coloraines i corbates. En setmana santa surt una processó cristiana i al mateix temps una maya des de la mateixa església. Hi ha un sincretisme total i ho viuen amb total naturalitat, amb un resultat d’allò més pintoresc. Joel, aquest guia, m’ha dit que a Santiago sí que hi ha un interés per conservar el dialecte i que están molt orgullosos d’això però que els nens ara ja no juguen com quan ell era petit (té 21 anys), només estan amb el celular, us sona? Per cert, el noi d’abans m’ha dit que no digui coger, que això vol dir follar…i m’he adonat que no paro de dir-ho, coger la barca, coger una habitación, coger el teléfono…..

Just quan estava a l’embarcador esperant per tornar m’ha trucat en Nicolàs , el noi d’abans i ens hem trobat en arribar. Hem pujat amb la seva moto a un mirador i hem estat xerrant dels problemes que té el país, de la religió (ell no ho és de creient i ho troba ridícul) del turisme, de curiositats amb l’idioma i dels costums. Hem fet una birra a la vora del llac mentre es posava el sol i la gent es banyava amb sabó inclòs i cap a les 6 ens hem acomiadat. Ha sigut una estona molt agradable i molt interessant per conèixer més de la gent d’aquí.

Ara vaig fer temps fins a l’hora de sopar passejant per la zona més turística. Hi ha molt poc turista és temporada baixa.

( no està revisat..disculpeu les faltes)