La iaia era portera d’una finca situada al final de la Rambla i com era costum a l’època, els porters vivien al minúscul habitatge sobreconstruït al terrat. Era un espai petit i vell, bàsic. Màgic per a una nena de 4 o 5 anyets. Teníem accés a un gran terrat amb diverses estructures per a dipòsits d’aigua i trasters abandonats que li conferien un aspecte laberíntic i misteriós ideal per a jugar a fet i amagar.  Des d’allà vèiem tota la ciutat. Per damunt de tot sobresortia l’Edifici Colón, ostentosament anomenat gratacel. Per aquella època vam viure a casa dels iaios un temps. Moltes nits em quedava embadalida mirant, a través del vidre de la balconada que donava al terrat, el perfil imponent de l’edifici amb unes quantes finestres iluminades. M’imaginava que era un edifici de luxe com el del «Coloso en llamas» i que s’estava celebrant una gran festa amb tot de gent rica elegantment vestida a l’estil de «Vacaciones en el mar». M’imaginava a les dones amb el cabell ros i cardat i els ulls pintats amb ombra blava i rostres brillants pel maquillatge com marcaven els cànons dels meravellosos anys 70.  Collars de perles, llargs vestits i sabates amb tacons d’infart i per damunt de tot, grans somriures il•luminant les seves felices cares reflex de les seves felices i riques vides. I allà, darrere el vidre d’aquell humil espai em deia que quan fos gran asistiria a aquelles festes, amb el cabell cardat i maquillada amb ombra blava i rostre brillant i amb un espectacular vestit llarg i tacons d’infart, lluint un meravellós somriure de dona rica i feliç.
Anys més tard vaig descobrir que l’Edifici Colón és un edifici d’oficines i que per tant, en aquelles finestres il•luminades tants sòls hi havien currants pringant.
Actualment, a la part de dalt hi ha un restaurant amb vistes a la ciutat i aprofitant l’aniversari dels nostres 24 anys en parella, aquesta revetlla de Sant Joan hem decidit venir a sopar. A aquella nena de 4 anys li puc dir que no, no porto el cabell cardat ni ombra blava als ulls, és més,  per no tenir no tinc ni maquillatge, ni vestits llargs, ni collars de perles, ni sabates amb tacons d’infart i ni molt menys sóc rica. Tant sòl li puc regalar un somriure d’orella a orella ple de felicitat recordant aquesta anècdota i complint, només a mitges, el seu gran somni.
Quan tenia uns 8 anys, després que morís el iaio, la iaia es va jubilar. Un dia estant a casa seu em van explicar que marxava i que ja no podríem  tornar allà, em vaig sentir profundament ofesa, amb quin dret es creien per arravatar-m’hi allò que sentia tan meu. I em vaig jurar i perjurar que quan fos gran i rica compraria la finca sencera per poder gaudir d’aquell espai tan màgic i especial quan jo volgués, mantenint-ho tal com era per sempre més. A aquella nena de 8 anys li puc dir amb llàgrimes al cor que no, no només no puc comprar la finca sencera perquè ni tinc ni en tindré mai prous diners, sinó perquè l’habitatge de la porteria, aquell espai petit i humil ha desaparegut  per donar lloc a un solàrium pels clients de l’hotel de la finca del costat. El que sí que li puc dir és que em sento profundament agraïda i afortunada d’haver pogut gaudir de part de la meva infantesa en aquell espai i que això em converteix, d’una manera diferent, en la persona més rica del món.En el terrat dels iaios amb un anyet.