Dijous 21 d’abril

Ens vam proposar aixecar-nos aviat per aprofitar la fresca del matí i intentar evitar les hores de màxima calor (som una mica il•lusos). Per a nosaltres aixecar-nos aviat són les 8.00 del matí. Jo cap a les 7.00 i algo ja estava desperta i pensant que ens hauríem  d’aixecar,  ja s’entreveia un bon sol. Quan hem sortit a esmorçar cap allà les 8.00 s’estava ben fresquet.

Després de tornar a canviar diners, aquesta vegada en una oficina de canvi perquè en tots els caixers (i hi han un munt) hi havia gent fent cua, ens hem dirigit cap a un amarrador des d’on surten els ferris (petites barcases) cap a la illa Elefantina. Una illa  enmig del Nil a on hi han dos grans hotels però també dos petits poblats amb cases  d’adob i, en el extrem sud, un museu i ruïnes d’una antiga fortalesa amb varis temples dels S.XII i XIII A.C. fins a l’època Ptolomea (pre-romana).

Pel ferri no hem pagat res i són barcases que van creuant  el riu les 24 hores del dia. Quan hem arribat a la illa ja començava a apretar la calor. Hem recorregut  els camins entre les cases fins arribar al museu i després hem recorregut  les ruïnes acompanyats d’unes quantes ovelles i cabres que campaven al seu aire.

En sortir hem anat a buscar un amarrador a l’altre punta de l’illa per pasar a un illot del costat a on hi ha un jardí botànic. A aquestes alçades ja anavem mig morts, un home ha sortit d’una casa i ha senyalat cap a una terrassa amb ombra fent-nos entendre que podiem prendre alguna cosa. En aquell moment ens ha sembla una molt bona idea. A l’entrar li hem demanat un parell de Coca-coles zero i ens ha dit que és clar. Ha fotut un parell de crits a un xavalin mentre pujavem  a la terrassa. Allà ens hem acomodat en uns bancs i ens ha volgut ensenyar  una habitació allà mateix que havia pintat ell amb tres llits que ens ha fet entendre que la llogava. L’Isidre no ha vingut perquè estava mig mort i l’home ha aprofitat a posar-me un mocador al cap a l’estil Nubi per fer la gran gràcia i la foto corresponent que us trobareu a la tonteria del dia al final del post. Al cap d’almenys  mitja hora durant la qual ens ha explicat un munt de coses en italià que era l’idioma que sabia parlar i ens ha ensenyat l’artesania que feia ell mateix, a veure si voliem alguna cosa, of course, ha arribat el xavalin amb dues llaunes de fanta de poma congelada que al obrir-les s’han vessat perquè eren tot gel. Com que no ens la podiem beure li hem dit que millor anavem tirant previo pago de 40 coses per les llaunes…o sigui 2 euracos i clar l’home s’ha quedat més content que un xínxol.

Finalment, hem arribat a l’amarrador on un xaval en una barca ens ha portat al jardí botànic, on hem estat una hora una mica més fresquets, cap a la sortida hi han parades i la gent és molt pesada, no accepten  un no i et van seguint  venen-te de tot, em té molt ratllada aquest tema és súper cansat.

Quan hem arribat al passeig de Aswan, sobre les 13.00, ja queia foc. La veritat és que és complicat trobar llocs per dinar al migdia amb el tema del Ramadà. Hem buscat un a la guia que estava a 15 minuts i hem pensat, va que no és res. Estava al final del basar que em tornat a travessar però amb una calor de justicia. Al final miraba el mòbil i veia que posava falten 3 minuts i pensava que no arribava. Ho hem pasat realment malament. En arribar el restaurant estava tancat, però ens hem ficat en un que estava davant. Digue’m que aquí els restaurants no són gaire cridaners. Però hem estat frescs, ens hem recuperat i hem dinat bé. En sortir li he dit  a l’Isidre que ni somiar-ho de tornar a caminar 15 minuts amb aquell sol, que agafavem un tuk tuk per tornar a l’hotel. Cap dels que preguntaven sabia de que els parlavem ni parlaven anglés i això que el nostre hotel està enmig de la Corniche.. al final, un xaval després de preguntar a un senyor  gran ens diu  que sí i ens demana 100 coses. És una barbaritat perquè en tuk tuk estem a dos minuts, li diem que sí home i marxem i ve darrera i ell mateix ens diu que 50  vaja que un altre cop ens ha regatejat per nosaltres.

Hem arribat morts a l’hotel a on hem fet la becaina, quan m’he despertat per uns segons no sabia a on estava.  Al cap d’una estona he liat el agafar una faluca (barca amb vela) per veure la posta de sol des del Nil..Ens ha vingut a recollir a l’amarrador de l’hotel i hem donat una volteta pel Nil mentre queia el sol. Ens han ofert té i ha montat la paradeta amb coses d’artesania que amablement hem defusat. Li habiem de pagar 200 coses (10€) però ens hem quedat sense bitllets petits per propines i hem acabat pagat 300 coses, un altre que s’ha quedat content.

Tornant de l’amarrador hem decidit caminar per carrers endins enlloc de per la Corniche que és el típic passeig al que sempre vas a petar. Abans, una dona amb dos noies precioses se’ns han apropat riarelles demanant-nos una foto amb elles. Ha sigut un moment molt maco. Ja era de nit y caminar per aquells carrerons sense tràfic, una mica foscos, veient la quotidianitat de la gent, per a mi, potser, ha sigut el millor del dia..

Hem acabat sopant una amanida a l’hotel perquè els restaurants que hem buscat no ens feien el pés. He acabat realment molt  cansada.

La tonteria del dia