19 d’abril.

Avui l’hem dedicat a visitar la famosa Comuna 13. Les comunes són com les faveles del Brasil.  Barris marginals construïts de qualsevol manera a les laderes de la muntanya allunyats del centre. La Comuna 13 va ser, en temps del narco Pablo Escobar un lloc de reclutament de sicaris i de trafic de drogues afavorit per la quantitat de carrerons i pujades que dificultaven l’accés. La violència existia abans de l’Escobar i va continuar molt després. A part de les drogues, també van estar implicats els paramilitars, les Farc o El Ejercito popular de liberación. El 2011 l’alcaldia de Medellín fa un pas endavant en la lluita per acabar amb la violència.  Curiosament el fet que suposa un punt d’inflexió és la construcció de sis trams d’escales mecàniques que afavoreix l’ascés al barri. Això, juntament amb un programa d’inserció social des de l’educació genera el motor de canvi del barri. Es volquen en el fet artístic a través de grafitis. I, si bé de primeres els veïns propers a les escales miren amb recel l’arribada de visitants i turistes, en poc temps veuen l’oportunitat de montar els seus propis negocis. Tot això també ha incentivat la creació de diversos actes culturals per motivar aquest camí. A arrel d’això la qualitat de vida de molts dels habitants de la comuna ha millorat així com els serveis publics de la mateixa.

Per visitar la Comuna 13 s’ha d’agafar el metro línia B fins al final la parada de San Javier. En sortir s’ha d’agafar el bus 225 que et deixa a l’entrada de la Comuna.

En la mateixa parada del metro parteix l’aeri de la línia J. L’hem agafat fins a la parada Aurora. Sobrevola un parell de colines amb més comunes, a Medellín n’hi han 16 de comunes. El trajecte és perfecte per poder fer-te una petita idea de en que consisteix una comuna. Carrers estrets, cases sobreconstruides de qualsevol manera i molta pobresa. A mi m’hagués encantat baixar i començar a caminar per aquells carrerons, poder observar de primera ma o poder parlar amb la gent d’allà. Quan hem arribat a la parada d’Aurora hem baixat perquè és el final. Ens hem quedat un moment parats perquè no sabiem si podiem tornar a entrar en una altra cabina o haviem d’esperar. Una noia colombiana que estava allà ens ha mirat i ens ha dit, aquí no sortiu eh! Fent una clara referència a la perillositat del barri. Tampoc teniem intenció de fer-ho perquè sabem que no és recomanable caminar per segons on.

Un cop de tornada hem anat a buscar el bus 225. Només sortir de la parada ja ens han assaltat el guíes de tours gratuïts. És gent del barri que t’explica la història de la comuna i et fa un tour pels grafitis, per la voluntad. Nosaltres hem preferit anar pel nostre compte. Només arribar et trobes un carrer que puja fins les escales absolutament ple de paradetes de souvenirs. De primeres tira força enrere tot plegat i et quedes amb una sensació extranya. Després vas pujant i vas veient que a tot arreu hi han petits negocis de tot. Des de una paradeta amb begudes, menjar ràpit, fruites fins a espais on gent jove fa petits espectacles de ball tipus breakdance, espais amb cantants que fan conya amb la gent, molts molts espais artístics amb làmines,quadres, escultures… Tots es coneixen, tots tenen la música a tot drap, hi han restaurants, miradors amb escultures cutres…

Un cop acabats els sis trams d’escales comença un camí pla que atravessa el barri i també serveix de mirador. A mig camí li hem comprat dos cervesses a un noi i li he preguntat si podia baixar de la comuna pels carrerons de la resta del barri i no per la zona turística. Ell, simpàtic i somrient m’ha dit que creia que sí, quan li he dit només ho creus? M’ha dit que allà al turista se’l cuida i ningú vol que hi hagin problemes, una mica en plan, al turista no se’l toca, però que hi ha molta gent i m’ha aixecat l’espatlla en plan no tinc la garantia 100%. Hem continuat el camí fins al final i just allà ha començat a ploure amb molta força. Ens hem resguardat sota el tendall d’un restaurant. Una noia maquísima del restaurant ens ha ofert capelines que li hem comprat i, al cap d’una estona com que veiem que no amaïnava hem decidit menjar allà. La gent molt servicial i amables, en un entorn molt senzillet. El lavabo se’ls ha inundat de la tromba d’aigua i tot estava molt precari però hem menjat la mar de bé.

Quan hem acabat ja havia deixat de ploure i hem començat a baixar. A mitges escales tenia ganes de pixar i he vist un cartell de banys 1.000 pesos, n’hi han per tot arreu, normalment a les botiguetes, en una altra que he anat el bany es separava de la botiga per una cortina de bany. Vaig cap allà i hi ha un noi a la porta però no veig cap botiga, li pregunto i crida cap a dins «mamaaaaa bañooooo» i sento «vooooyyy» i surt la senyora i m’acompanya al bany de casa seu, una llar hiper humil i un bany netíssim. Els ha tocat estar al costat de l’escala i si entren uns ingressos suposo que benvinguts siguin.

La veritat és que és inevitable reflexionar sobre tot allò que estàs veient. Jo he tingut la sensació que ells estaven encantats de la vida. Crec que la violència ha desaparescut i el turista només ocupa una part de la comuna. He vist gent jove amb motos grans, amb braquets (un altre cop cridant-nos l’atenció) i en general amb un somriure a la cara. També molts desesperats a la caça del turista per suposat. Però crec que per a ells aquesta «transformació»ha sigut la seva salvació. En tot cas el discurs ha d’avançar en com gestionar l’abalancha de turisme per aconseguir un equilibri.

Un cop hem sortit de la comuna hem volgut apropar-nos a la terminal d’autobusos per saber horaris per les següents visites d’aquests dies. Resulta que jo al googlemaps vaig veure que marcava la Terminal Norte. Anem cap allà amb el metro i no hi ha manera de trobar-lo quan m’hi fixo, resulta que era una cafetería 🤦‍♀️. Total que hem trigat dios i ayuda a arribar a la veritable terminal quan amb el metro podiem haver anat directament.

I fins aquí la crónica d’avui…

Per cert, ahí vam sopar l’hambugursa més extranya del món…es trobava a sota d’aquesta muntanya de patates.