21 d’abril

Excursió d’un dia des de Medellín. 2 hores d’anada en un minibús trotinat amb seients trencats. Ens ha tocat al darrera. Força incòmode. Tot el trajecte ha estat diluviant.

Guatapé està situat en un embassament amb unes formes curioses degut als turons que el borejan. A uns kilometres hi ha un «peñon», un monòlit de pedra granítica de 220 metres d’alçada. Actualment, hi han 708 esglaons per pujar al cim des d’on hi han unes vistes espectaculars de l’embassament. Nosaltres vam decidir no pujar perquè no estem gaire en condicions però, no sé perquè,  em vaig fer a la idea que en Guatapé hi havia algún mirador per veure tant el Peñol com l’embassament.

Doncs  bé, des de Guatapé no es veu el Peñol. Només l’hem pogut veure des del bus. Igualment, encara que haguéssim baixat on el Peñol ni que fos per fer la foto no l’haguessim vist perquè on deixa el bus està una mica apartat i no hi ha perspectiva. Malgrat això, el poc que hem vist és força espectacular.

Bé, resulta que Guatapé és un poble bén bonic. Segurament competeix per ser el poble més bonic de Colòmbia juntament amb tots els pobles bonics que ja ens hem trobat. És colorit i curiós.  Es veu que li donen molta importància als zòcols que hi ha a les façanes. I estan tots molt decorats amb alegres colors. Fins i tot fora de la zona turística es conserva aquesta decoració. Perquè Guatapé és un poble molt turístic, a  l’embassament hi han barques per voltar i hi havia un cartell que posava que a Guatapé hi han 850 comerços turístics i que el turista és lliure d’escollir on comprar, vaig entendre que devia d’haver queixes per la pressió cap al turista.

Quan hem arribat al poble no plovia i hem fet una volta descobrint que no es veu el peñol ni hi ha cap mirador. Quan ha tornat a ploure hem entrat en un restaurant que tenia una terrassa interior molt agradable. Just quan ja ens havien servit ha entrat un grup d’unes 20 persones a dinar que anaven en un tour. Darrere d’ells han entrat dos senyors amb guitarres i una senyora amb un catxarrito d’aquests de fer ras ras i un micro subjectat per la pitrera, amb un amplificador, per amenitzar el dinar amb unes meravelloses cançons, s’han col·locat just al nostre costat. L’Isidre i jo ens hem acomiadat per a seguir dinant sense poder parlar. Al cap de 3 cançons s’han adonat que tothom passava d’ells i han marxat.

En sortir hem passejat pels carrers del poble i hem anat cap a el moll. Resulta que aquest any estan patint l’efecte de El Niño i l’embassament està mig buit. Les primeres barques estaven força lluny. Ens ataca una senyora i ens diu si volem fer una volta en vaixell. Pensem que no estarà malament i acceptem. Ella truca a algú per dir que anem dues persones més. I ve un senyor que ens acompanyarà al vaixell. Comencem a caminar a través del fangar que ha quedat per la retirada d’aigua. A part d’anar pujant i baixant pel terreny. Jo portava les bambes amb la sola llisa i em começo a penedir. L’Isidre anava darrere nostre amb molta cura de no relliscar…potser hem trigat un quart d’hora en arribar i quan ho hem fet resulta que el vaixell ja havia sortit. Ens hem cagat en tot. Evidentment hem hagut de tornar pel mateix camí, el pobre home no savia que dir. Quan hem arribat li hem cardat la bronca a la senyora i ens diu que ja sabia que habia sortit però que comptava que ens aproparien amb una llança. Truca al paio per queixar-se i diu que el vaixell ja estava massa lluny. En fin, ens ha tornat la pasta i aquí no ha passat res. Amb la tonteria ja s’ha passat mitja tarda i decidim anar de retirada.

Tornem en un autocar gran…com que és diumenge a la tarda trobem caravana i triguem 2 hores 45 minuts. Anem directament a sopar al lloc d’hambuguesses marranes al costat de l’hotel. I pleguem realment cansats.

És l’última nit a Medellín. Demà serà un altre dia.