17 d’abril

Aquest ha sigut un dia de trasllat, no vaig escriure un post perquè sempre penso que no donarà de sí. Però la veritat és què els trasllats són tot un món dins dels viatges.

Comencem per deixar l’hotel de Santa Rosa del Cabal i dirigir-nos a Manizales a deixar el cotxe de lloguer. 1 hora per fer 40 kms. Continúa la autovia de muntanya amb molts trams a 30 km/h milers de badens, motos, gent que et creua per qualsevol costat etc…això sí, el paisatge segueix sent impressionant amb valls tancades i muntanyes que s’intercalen i que no acaben mai.

Manizales és una ciutat gran amb barris que pugen per les colines i tots els carrers amb pujades i baixades d’infart. Finalment deixem el cotxe que miraculosament ha sobreviscut a la nostra ruta i agafem un taxi per anar a la estació d’autobusos. Allà comprem bitllets per anar a Medellín. Anem en un minibus. De primeres vam escollir els seients del costat del conductor però el del mig no tenia gaire espai per les cames. Estava bé veure el camí a primera fila però posava una mica nerviós veure al conductor trucant per telèfon i manegant el mòbil tota l’estona. Tot això adelantant camions sense miraments. En un moment que una noia va demanar parar per anar al lavabo vam passar al darrere. Durant el trajecte van passar cosetes. Pot aparèixer en qualsevol moment algú en qualsevol lloc fent una senyal, parem, si arriben a un acord de destinació i preu puja, si no, es queda. La carretera fins a Medellín és d’infart, aquí constatem que Colòmbia és molt muntanyosa i que això dificulta la comunicació per carretera, no m’extranyaque hi hagin tants vols interiors. Mig camí amb una caravana de camions de gran tonatge en totes dues direccions, en algunes corves havia que parar per què poguessin obrir-se i fer el gir. Un passatger cridant per la finestra a venedors ambulants en la carretera per comprar menjar. A la parada tècnica que pensavem que donaria temps de menjar alguna cosa estem 10 minuts per anar al lavabo. Nosaltres vam comprar una mena d’empanadilles i ens la vam menjar depressa i corrents i quan tornem a pujar resulta que puja també la núvia del conductor i es pasen la resta del trajecte tot acaramelats i rient.

Al meu costat un noi jove tot content perquè així li puc explicar coses. Vaja!!! Li dic. Al final m’he fet uns riures. Està convençut que la dieta mediterrània i el vi és el què fa que ens veiem més joves i vivim més anys. Però ho deia amb molta gràcia.  Vam estar parlant una estona i quan no xerravem se’m quedava mirant, era una situació una mica rareta. Però bé, vam xerrar una mica de tot i al final va estar bé. En total 5, 15 hores. Vam arribar de nit per variar i vam agafar un taxi fins a l’hotel. Vam acabar força cansats.

18 d’abril

Primer dia a Medellín, aquí estarem cinc nits perquè volem visitar poblacions de la zona. De primeres hem demanat canvi d’habitació perquè donava al carrer principal i les finestres no són aïllants, el soroll del tràfic es ensordidor i sembla que ho tens a dins de l’habitació, tota la nit!! La gent de l’hotel és molt amable.

Hem començat el dia visitant el centre de la ciutat. Tenim el metro, que és aeri, no va per sota terra, a dos carrers. Ens ha deixat una mica en shock. Suposo que esperàvem quelcom com La Candelaria de Bogotà. Res més lluny de la realitat. El centre, bé, la ciutat en sí, és sorollosa, caòtica i molt bulliciosa. Però a més està plena de paradetes de venda ambulant, hi ha una plaça on hem vist gent venent estris personals o robats o vés a saber, des de rellotges a bombetes. Molta gent molt penjada, o col·locada o amb malalties mentals molt deixats de la ma de déu,  molta gent vivint al carrer. A la plaça Botero, un espai ple de escultures de l’autor, ens hem adonat que estava plena de prostittutes molt joves i algunes en un estat força lamentable. A les 11 del matí, amb policía per la zona. En un espai que a priori és un dels llocs que t’indiquen per visitar, al costat d’un edifici imponent que és un centre cultural. Molta, molta gent i no diré que sensació d’inseguretat però sí d’anar alerta i amb l’antena posada. Ens hem pres una cervesa en una terrassa i hem estat una bona estona simplement observant.

He tingut la sensació que ha de ser una ciutat molt dura, amb molta gent intentant buscar-se la vida de qualsevol manera.

Hem trobat aquest article que parla de la complexitat d’aquest espai i dels problemes amb que s’estan trobant https://www.periodicoarteria.com/la-plaza-botero-un-dilema-de-seguridad-y-convivencia-en-medellin

Faig un incís per una curiositat que tenim des que hem arribat al país…moltíssima gent jove porta bràquets o tenen una boca impecable…i direu pues vaya i jo que penso que, o aquí és molt econòmic o el nivell adquisitiu de la gent jove no està malament…el cert és que avui hem vist a dos xavals amb cartells anunciant bràquets d’una qualitat dubtosa, a part que els xavals teníem una pinta que no ens hem atrevit a pregunta’ls-hi no fos cas que acabéssim en pilotes.

En fi, passada aquesta primera impressió hem decidit agafar el metro i anar al Pueblito Paisa. Està en un turó i és com el Pueblo Español de Montjuïc però diminut. Representa un poble original de la zona però només hi ha una placeta amb una petita església un petit carrer amb botigues d’artesania i una zona de restaurants. És cuqui però una mica nyec. Hem dinat aquí. De pujada des de la sortida del metro hem agafat un taxi perquè era cap al migdia i feia una calor semblant a la de Barcelona. Després de dinar hem baixat passejant pel turó que és un espai protegit. Estava sent molt macu fins que, quan ja havíem sortit del turó i ens encaminàvem al metro ha començat a ploure.

Hem estat una estona esperant a veure si parava per decidir que fer. Però en vistes que no parava i que teníem molta informació per pair, hem decidit anar cap a l’hotel. Hem pujat a la terrassa que té unes vistes fantàstiques de la ciutat i hem vist la caiguda de la nit, sota la pluja, protegits per un tendal. I aquí estem, jo escrivint aquestes línies i l’Isidre cercant informació sobre les visites que volem fer aquests dies…

Coses que passen.  Juro que quan he fet la foto no he sigut conscient del que hi havia. Ho he descobert després.  El pueblito paisa amb una colombiana auténtica