12 d’abril. 

De vegades les coses surten bé, de vegades no. Avui havia de ser un matí de trasllat i una tarda aprofitada al nou destí. Teníem un avió Bogotà-Pereira a les 12.45 i segons la informació que vam rebre era un vol de 1.05 hores. En arribar lloguer de cotxe i trasllat a Salento. El poble base per visitar la Vall de Cocora. Teníem calculat fer el viatge en cotxe de dia, amb més tranquil·litat i podent gaudir del paisatge i passar la tarda visitant Salento.

La realitat és que el vol es va endarrerir quatre hores. El noi de mostrador ens va dir que a les 13 havíem de passar per tornar a fer el check in, això ens treu del cap la idea de deixar les maletes a consigna i tornar al centre de Bogotà a dinar i fer una ullada al macroconcert que feien. Quan passem a les 13 per mostrador una noia molt simpàtica ens diu que no cal tornar a fer chek in. No ens enfadem perquè ella tampoc té la culpa i ens diu què que macus que som i que simpàtics, que els colombians les gasten amb mala llet, li dic que això és impossible que tots són molt dolços i ens va mirar amb una cara d’incredulitat molt divertida. Total després de quatre hores esperant a la terminal pugem a l’avió i estem una hora més parats a la pista. Jo mig histérica preocupada pel lloguer del cotxe (vaig canviar l’hora de la reserva un parell de vegades) i pel trajecte cap a Salento que ja el farem sí o sí de nit. Aquí es fa de nit a les 18.00. Finalment, resulta que el vol dura 35 minuts però un cop enlairats el fem en 25. En arribar recollim el cotxe sense problemes i iniciem el camí. 55 km. marca 1 hora. Pels últims 8 km vam trigar 20 minuts us podeu imaginar la carretera. Conduïa jo i vaig acabar realment esgotada. Malgrat arribar força tard vam poder sopar a la plaça central del poble. Salento està ple de restaurants.

13 d’abril

Després de descansar més o menys. L’allotjament està en una finca en un extrem del poble. Té un jardí molt macu i les habitacions són cabanes. Per fora és espectacular, però les cabanes són molt senzilles i els llits no excessivament còmodes. Però estàvem tan cansats que hem pogut dormir.

Ens hem dirigit a la Vall de Cocora. Està a 20 minuts de Salento. La carretera ja en sí és bonica. Cocora és una Vall impressionant on creixen unes palmeres úniques, símbol de Colòmbia. Són les més altes del món. De mitjana poden mesurar 35-50 metres però es veu que hi ha una de 80 metres.  La Vall, rodejada de muntanyes verdes és, de debò, impressionant.

A la arribada hi han un munt de restaurants, llocs on llogar excursions a cavall i parkings amb gent que t’informa. La primera part és molt parc temàtic i tira una mica enrere. Si ho superes tens diferents opcions de senderisme. Hi han rutes de 2-3 hores o de fins 6 hores. Les rutes travessen finques particulars que et cobren una entrada però tot el camí està vallat i molt cuidat.

Nosaltres hem agafat la primera ruta que et trobes, de entre 2-3 hores i que passa per tres miradors. A veure, l’anada es tot de pujada. La Vall està situada entre els 1800 i els 2400 metres d’altitud. Ens ho hem pres amb molta calma, gaudint de les vistes, i parant aquí i allà. Quan sortia el sol feia molta calor, si apareixien núvols s’estava millor. A dalt ha començat a córrer un vent que feia fred i de tornada ja en el cotxe han caigut quatre gotes…no saps que posar-te.

M’ha agradat que una gran part de la gent amb les que ens creuàvem eren colombians. Evidentment, també hi havíem turistes però m’ha semblat que era un lloc de passeig-visita local, a més avui és dissabte. Una mica com el Montseny,  vaja. Tots són molt simpàtics i agraeixen molt si els hi dius coses del tipus que passin un bon dia, o que són molt amables etc…uns nois ens han explicat d’on eren, d’un departamento de més al sud, Huila (com si fos una altra comarca) i ens han començat a ensenyar totes les coses  boniques que hi ha per visitar, quan eren les festes que feien etc…si no fos que tenim vols interns lligats per més endavant canviava plans i m’anava cap allà😅.  També ens ha explicat que la zona cafetera que visitarem aquests dies, que pertany al departament de Quindío,  abans era el productor per excel·lència de cafè de Colòmbia, però que ara ha deixat de banda la gran producció per explotar al turisme cafeter i que això ha propiciat que Huila passi a ser el lloc amb millor producció de cafè. Ha sigut una conversa molt interessant a part que els nois eren molt entusiastes.

Sobre la Vall les fotos no fan justícia a la realitat.

Cap a les 16.00 estàvem a Salento dinant unes patacón, una base de banana aplanada i fregida amb carn metxada o pollastre a sobre amb tomàquet guisat i formatge, que no ens ha convençut gaire. De moment no ens estem entusiasmant gaire amb el menjar,  menys l’Isidre que ha descobert el plat Paisa i que és com un plat combinat de tot, frijoles, arròs, banana fregida, chorizo, carn, un ou ferrat i bacon…de moment només s’ha menjat un a Bogotà.

Aquesta tarda estem descansant a l’habitació mentre escric aquesta crònica i després tornarem al poble a fer una volta i ja veurem si sopem o comprem alguna cosa lleugera al súper.