21 i 22 de Maig

Tinc la sensació de que no tinc res a explicar d’aquests dos dies. Veurem com surt aquest post.

Durant la nit que vam dormir al desert no va parar de bufar el vent, però dins la jaima vam dormir bé, no va fer ni fred ni calor. Quan li vam preguntar l’Omar ens va dir que podiem sortir quan volguessim.  I per tant, ens ho vam pendre amb calma. Resulta que la parella amb el nen ens van haver d’estar esperant perquè ens portava a tots alhora fora del campament. Tenen una forma curiosa d’organitzar les coses, una mica com si deixen fluir i si algú s’ha d’esperar doncs no passa res perquè la prisa mata.

Va ser maca la tornada en el 4×4 a través de les dunes, en això l’Omar es va enrotllar molt ja que et donava la sensació que realment estaves a dins del desert.

Total entre pitus i flautes vam començar la ruta cap a dos quarts de dotze. Teniem per endavant unes tres hores fins arribar a la Garganta del Todra. El camí es va fer llarg perquè el paisatge pràcticament no canviava,  extensions i extensions de terra plana i àrida amb unes muntanyes a la llunyania mig esborrades per la calima.

Al cap d’una hora i mitja vam parar a pendre un refresc a un bar amb una terrasseta amb ombra, amb la tonteria vam estar una hora. Tornem a arrencar i al cap d’una estona escollim un restaurant que sembla molt local i es veu un jardi al darrere.  Quan entrem resulta que hi ha un autocar sencer d’espanyols dinant, ens trenca tot l’encant però encara hi així ens quedem a dinar.

Reprenem la marxa i anem tan felices quan de cop i volta ens para la policia.  Els mirem sonrient i ens diuen que ens han de multar per excés de velocitat. Els hi diem que com és possible i ens diuen que el limit estava en 60 km/h amb un marge de 10% per tant 66km/h i que anavem a 67 km/h. Els hi diem que venga va por 1 km. La multa és de 150 dirhams, 15€. Com que sóna a conya a mi no se m’acudeix una altra cosa que regatejar i li dic que en tot cas li pago 80 dirhams. El senyor es posa seriós i ens demana els papers del cotxe i el passaport  de la Cari que és qui conduïa. Mentre escriuen la multa el cap intenta fer-se el simpàtic i ens pregunta el típic, d’on som i si ens agrada el país,  la Cari li diu que ens agradava fins a aquell moment, em mira a mi i em pregunta si estic enfadada i li dic que per suposat. I doncs res, paguem els 150 dirham i ens deixen seguir.

Continuem i quan arribem a Tinghir el poble més proper a la Garganta decidim parar i fer una volta perquè estem quadrades. De primeres va ser agoviant perquè ens van venir varis homes a donar xarrera i voler acompanyar-nos a veure coses. Ens els vam treure de sobre però ens va donar una mica de mal rotllo, malgrat això vam visitar el mercat i vam pujar fins a les restes d’un castell.

La qüestió es què  quan tornem a agafar el cotxe i arranquem, just a la sortida del poble veiem un mirador des d’on es contempla un enorme oasis borejat per restes de Kasbahs i cases de colors realment impresionant.

En general aquesta part del viatge ens ha decepcionat una mica. Per una banda, crec que portavem les espectatives molt altes. Per l’altra banda, la Vall del Draa i tot el camí fins al desert de la primera part del viatge ens va agradar molt més perquè tot va ser un descobriment i una sorpresa.

Finalment arribem a l’hotel que està a l’inici de la Garganta. Quan deixem les coses anem en direcció contraria, on hi ha el poble, passejant a buscar algun lloc on sopar, però quasibé tot està tancat. Està clar que durant el dia hi ha molta gent i molt de moviment però per la nit està matat perquè aquest lloc és visita de pas cap al desert i la gent no fa nit aquí. Trobem un hostal obert i els hi preguntem si podem sopar i ens diuen que sí. Estem soles. Pugem a la terrassa i esperem molt perquè ens portin els entrepans que hem demanat i que acaben sent dos plats de pollastre amb un sobregit de ceba i tomaquet i patates fregides. No ho qüestionem. Volem sopar. Tornem de nit per la carretera amb una lluna quasi plena i rient de tonteries. Demà serà un altre dia.

---

22 de Maig

Avui m’he aixecat una mica xof. Però hem esmorçat i hem anat a visitar la famosa garganta del Todra. Suposo que teniem moltes expectatives posades i com que no sabiem ben bé què  ens trobariem doncs ha sigut una mica nyec.

Resulta que es recorre en 10 minuts. Està ple de paradetes de souvenirs i de autocars amb turistes fent-se fotos, nosaltres entre ells, no ens enganyem, i poc més. A veure, és macu però no mata, la veritat.

Decidim marxar cap a les Gargantes del Dades però quan mirem la distància estan a més de dues hores i se’ns cau el món a sobre. Més pallisa de cotxe. Descartem anar-hi i decidim visitar la Vall del Dades a on hi ha la Vall de les roses. Arribem al poble principal  de la Vall de les roses,  Kalaat M’Gouna. Aquesta zona és famosa per la producció d’un tipus de rosa, més petita de la que coneixem nosaltres, amb la que es fa oli, aigua, esencia i sabons. A finals de maig fan una gran festa de tres dies. Nosaltres veniem amb la idea de trobar grans extensions de rosers plens de roses. De primeres parem al poble i voltem per viure l’ambient. És un poble grandet i hi ha molt d’ambient al carrer. Moltes botigues i el mercat.

Dinem aquí i marxem en busca de les plantacions de roses. Ho posem en el gps i ens marca 15 minuts. Quan arribem a destí resulta que estem enmig d’un poblet sense res destacable, ningú pel carrer i ens quedem a quadros. Ens mengem l’olla d’on coi estan les roses. Tornem enrere i ens dirigim a la següent destinació i just quan sortim de Kalaat M’Goune comencem a veure botigues de venda de productes relacionats amb les roses. Apareixen petits camps d’uns arbustos que podrien ser rosers. Veiem una cooperativa i entrem a informar-nos. Una noia encantadora ens fa una petita explicació del procés de destilació de les roses i ens comenta que la recolecció es va fer a l’abril. Per això no veiem rosers en flor. Misteri resolt, comprem una mica d’aigua de roses i sabons i continuem camí.

La següent parada és Skouda, famosa pel seu palmeral de 24 km2. De primeres, en arribar al poble, no sabem ben bé que fer. Agafem un carrer lateral pensant que s’endinsa cap a l’interior. De seguida un senyor en moto se’ns planta al costat i en frances ens parla del palmeral fent-nos senyes com per seguir-lo li diem que no, que anem pel nostre compte. Arranquem i comença a seguirnos. Tornem a parar fent veure que busquem alguna cosa amb el mòbil esperant que ens pasi i es para davant del cotxe. Ens va costar treure-ns-el de sobre. I ens va donar com mal rotllo.  Seguim el camí i trobem cases d’adob diseminades entre la vegetació. No ho veiem ben bé com un palmeral. També hi han arbres d’altres classes. I tot una mica pobre de vegetació. Decidim marxar i sortint del poble si que es veu una gran extensió però les palmeres estan en males condicions i pensem que és degut a la sequera.

Ens encaminem finalment cap a Ouarzazate on pasarem nit. Arribem amb la posta de sol i ens apropem al centre on hi ha molt d’ambient. En una plaça hi ha gent tocant, cantant i ballant música tradicional. Són varis grups de gent tocant tots alhora. Està a petar de gent. Al voltant de la plaça carrers amb botigues tipo basar i un mercat. Després de fer una volta sopem unes pizzes en una terrassa de la plaça gaudint de l’ambient i jo agafant mal de cap del soroll que se sentía.  Estant allà apareix una calesa de la que baixen quatre noies vestides de luju amb una banda creuada al cos i van de grup en grup fent-se fotos. Ma germana pensa que és una celebració d’algun tipus, jo que segur que cada dia hi ha aquest ambient. Cap a les 11 comencen a plegar. Després hem descobert que en uns dies hi ha un festival de música tradicional, però no sabem si hi ha alguna relació.

I aquí acaba la crónica de dos dies que semblava que no hi havia res per explicar i que m’ha costat tres dies escriu-re’l i és que no trobo el moment de posar-m’hi… és tremendu això.

Demà intentaré escriure la crónica d’avui, vaig un dia endarrerida.