20 de maig.

Partim de Zagora després d’acomiadar-nos de l’Omar qui ens ha regalat la seva sabiduria amb frases com «La prisa mata (això ho diuen per aquesta zona constantment)…la pachorra remata» o «la vida es como una vaca, a veces te la leche a veces mierda».

Per endavant un camí de 4 hores a través d’una zona àrida i enorme on simplement, no hi ha res. A meitat de camí el gps ens desvía cap a una població força gran on aprofitem a comprar aigua. Seguim camí i de cop i volta estem tornant per la carretera per la que haviem vingut arribant a la cruïlla…una mica com la dimensió desconeguda. En algun moment haviem perdut la connexió.  Seguim recte perquè s’ha redirigit i creiem que vam agafar el camí més llarg. Igualment el camí va estar interessant,  observant un paisatge desolador tan diferent a altres zones del Marroc.

El tema era que ens havien dit que haviem d’arribar a les 16.00, per això vam anar directe. El punt de trobada va ser un hotel amb piscina. Quan arribem ens diuen que vindran a buscar-nos a les 18.00. Aprofitem per dinar en un bar del costat i per ficar-nos a la piscina per refrescar-nos.

Quan arriba Omar, un altre Omar, tenim el de Zagora i el de Mezouga… ens ofereix portar-nos a una duna i deixar-nos allà per veure la posta de sol unes hores. Mentre portarà a una parella amb un nen de dos anyets a agafar uns dromedaris i  anirà a buscar un grup de 5 i ens juntarà a tots. De primeres ens quedem una mica parades en plan que vols que fem unes hores allà. Omar és molt macu però molt impacient. Ens diu que si no, podem esperar a l’hotel i diem que això no. O que podem fer quats. Com que ens veu dubtar s’impacienta i comença: a veure a vosaltres us avorreix anar a les dunes,us avorreix quedar-vos a l’hotel, no voleu anar en dromedari… i li diem ei tranqui que només ho estem valorant. Entre nosaltres ho parlem i ens fem a la idea de que no estarà tan malament estar soles unes hores enmig del desert. Li preguntem si hi haurà més gent i ens diu que si volem estar soles ens buscarà unes dunes només per nosaltres i trobem que la idea és genial. De camí deixa a la parella amb els dromedaris i entra directe a les dunes. Ens trobem a la entrada al desert. Venim d’un territori pla i desolat de pedres negres on començen, imponents les primeres dunes del Sahara. Omar ha nascut a la zona i porta tota la vida recorrent el desert. Durant una bona estona puja i baixa les dunes cap aquí i cap allà davant del nostre entusiasme. Finalment ens deixa en una petita hondanada enmig de varies dunes i marxa. El primer que fem és treuens les bambes i sentir la finura de la sorra a les nostres pells. L’entorn és increïble. El silenci  impressionant. Descobrim emprentes de petits animals, segurament guineus i ratolins del desert. Pujem a aquesta cresta o a aquesta altra, descobrim el dificil que és caminar per la sorra. A estones riem fent el burro. A estones estem cadascuna al seu rotllo assegudes aquí o allà gaudit d’aquella inmensitat de sorra daurada i silenci sobrecollidor. No m’enganyo, soc conscient que ens trobem a prop de la sortida del desert, al final veiem les palmeres d’on estan els campaments. Però això no treu que prengui consciencia de la immensitat que s’obre davant nostre.

Un cop baixat el sol apareix al lluny el 4×4 de l’Omar que ve a buscar-nos i ens porta a una altra duna des d’on es veu el sol baixant a l’horitzó. Un cop el sol desapareix  del tot ens ofereix baixar en tabla pel lateral de la duna cosa que fem de la manera més patética possible ja que a mig camí ens quedem clavades però ens vam fer uns riures.

Allà van pujar els 5 nois i vam anar tots cap al campament que tot i estar a l’entrada del desert, actualment està prohibit montar campaments enmig del desert, queda força retirat de la resta augmentat la sensació d’aíllament. Es tracta de unes 10 tendes amb forma de jaima creant un espai interior ple de llumetes i de espais on estar-s’hi. Un campament molt macu ple de detalls.

Com no podia ser d’una altra manera només arribar ens van oferir un te amb fruits secs i galletes.  Omar ens va estar donant conversa una estona. Ens va confirmar el problema d’aigua que tenen ja que es veu que fa anys que no plou res. Diu que abans del 2006 ell havia vist inundacions al desert. També ens explica que no té parella i que ho tenen molt dificil perque en aquesta zona hi han molt poques dones, ell té 34 anys i hi viu en el mateix campament. Vam estar parlant de la situació de la sanitat al pais i de la dificultat de la gent en general per accedir-hi…

Sopem al jardi tot boníssim i acabem la nit al voltant d’una foguera amb els nois que treballen al campament tocant els bongos amb música tradicional i uns quants acudits per part d’Omar.