Del 17 al 20 de Maig

Sortint de Sanlúcar ens vam dirigir cap a la província de Badajoz. Aquí tot el territori era pla i ple de camps llaurats. Haviem planificat la parada per dinar a València del Ventoso,el poble del pare d’un amic perquè es troba al ben mig de la província i per conèixer la part més rural. En arribar ho trobem tot tancat i ningú pel carrer, si bé hi havien bars i botigues estava tot tancat i barrat. Al•lucinem una mica perquè és dissabte. De casualitat veiem a un matrimoni sortint de casa i pujant al cotxe i quan els hi preguntem ens diuen que impossible dinar al poble, que tothom està de romeria i és cert que uns quilòmetres enrere haviem vist en un descampat a gent montant carpes. Així que vam fer una volta pel poble. Feia molta calor i el sol queia amb justicia, al cap de poc, vam continuar cap a Zafra a on vam menjar el nostre primer plat de pernil de gla de la zona. Després de fer una mica de migdiada al cotxe a la ombra, vaig fer una volta per la part monumental de Zafra i vam continuar camí cap a Mérida a on passaríem les properes dues nits.

Zafra

El dia següent el vam dedicar a recórrer la ciutat i tot el llegat romà allà conservat. Per una banda, el complex on es troben el circ, petit però cuqui i el gran teatre que és una meravella, la veritat.

Per altra banda, passejant per la ciutat et trobes el temple de Diana que en el renaixement un paio va decidir montar-se el seu palau en el mig. I diverses restes arqueològiques. Vam fer el vermutet a la Plaça Major i després de visitar la Moreria, un petit espai on hi ha un encreuament de carrers amb restes de cases i muralla vam anar a dinar.

Per la tarda vaig visitar les restes d’una casa romana senyorial amb tres patis i una zona d’enterraments que hi havia al costat i després em vaig apropar al Alcazaba, una fortalessa mudéjar al costat del pont romà.

Mérida té aquest encant de les ciutats que han heretat part de la seva història a través de les pedres i les han sabut cuidar. Si t’agraden la història, les pedres i l’arqueologia no t’ho pots perdre.

Al dia següent de camí a Cáceres vam fer parada a Badajoz. És una ciutat petita que té una muralla mudéjar i medieval molt bén conservada. La pots recórrer sencera, de fet la vam recórrer sencera i mentre t’informavas amb els panels informatius podies gaudir del paisatge. De baixada et trobes la Plaça Alta que és bén curiosa i a on vam dinar súper bé i ens va atendre un noi súper macu després d’haver passejat pels carrers de la ciutat vella. Un cop acabats de dinar ja ens vam dirigir cap a Càceres.

Vam agafar una carretera secundària per gaudir del paisatge travessant les deheses plenes d’alzines. Principalment vam trobar ramats de vaques, algún toro i un grup de porcs de pell grisa. El paisatge és preciós, la veritat. De camí ens vam desviar per visitar Alburquerque, en part perquè ens va fer gràcia el nom, en part, perquè es trobava en el bén mig d’aquell paratge i vam veure que tenia un castell. El poble és macu però el castell no el vam poder visitar perquè el 19 de maig era l’únic dia que tancava per festes del poble malgrat pel carrer no vam trobar a ningú però és clar, era primera hora de la tarda. Així que vam continuar camí.

El dia següent el vam dedicar a visitar Càceres que ens va sorprendre molt molt gratament. Té un centre històric força gran sobre un turó ple de carrerons, palaus, esglésies i convents, dos dels quals de clausura amb monjes que fan dolços i te’ls vénen a través d’un torn de fusta perquè no les puguis veure però sí sentir. Evidentment, no vam poder resistir-nos a comprar-ne. Malgrat hi havia el cartell de que acceptaven visa al dir-li va dir que ui…que el dia abans no els hi havia funcionat i que pensava que no funcionaria. Diem bé doncs li hem de pagar amb un bitllet de 50€ perquè no tenim més petit, ui és que tothom esteu venint amb bitllet gran i m’he quedat sense canvi. Li dic doncs com ho hem de fer això? Diu esperi, a veure un moment que probo…i eh! Miraculosament apareix el tpv pel torn funcionant perfectament. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li que mentir és pecat mortal i principalment, lletjot. Al seu favor haig de dir que els dolços estaven delicius!!!!

Passejant pels carrerons vam trobar de casualitat una petita casa museïtzada ambientada en l’estil mudéjar. Va resultar ser d’un home que es va comprar la casa i a l’hora de arreglar-la es va adonar que l’estructura era àrab. És va informar i la va restaurar i ambientar per mostrar-la. Una visita molt xula.

Una de les coses que més em va agardar de Càceres és que en tot el centre històric no et trobes ni botigues de souvenirs cutres, ni bars o resraurants per a guiris. Està molt bén cuidat. Sí que ens va cridar l’atenció la quantitat de pisos turístics però en part es podria entendre per la dificultat d’accés i la falta de serveis que hi ha per a les vivendes.