En 1914 Egon Schiele (1890-1918) pinta “Nu femení jacent amb les cames obertes”, l’autor, deixeble de Gustave Klimt, ja fa uns anys que ha dirigit el seu estil cap a l’expressionisme, allunyant-se del naturalisme i les directrius del Jugenstil, l’adaptació vienesa al moviment modernista que triomfa, a les acaballes del segle, a tot Europa. Si penso en 1914 i cerco una visualització ràpida de principis de segle XX no puc evitar constatar que, a priori, el meu imaginari s’allunya anys llum de l’obra de Schiele. Intento entendre la convivència en el temps entre la dona que ens mostra l’autor i la visió de la societat puritana i encotillada de principis de segle;
Al Juliol de 1914 esclata la Primera Guerra Mundial. La lluita de les sufragistes es troba al punt mig del seu camí. En cinema Charles Chaplin crea el personatge de Charlot i roda 35 curtmetratges al llarg de l’any. S’estrena The Stain a on debuta en un paper d’extra Theda Bara (Theodosia Burr Goodman, 1885-1955) una de les actrius representatives en la dècada del cinema mut. Sorgeix la figura de la Vam com a dona seductora i icona eròtica. Margarete Geertruida Zelle (1876-1917) més coneguda com a Mata Hari es mostra al món amb una sensualitat i erotisme trencador per la societat encotillada i reprimida ancorada en els convencionalismes de l’època. Una societat que troba les vies d’escapament al moralisme rígid en l’aparició i consolidació dels espectacles de varietats. Trobem, per tant, un primer xoc estètic i moral entre l’estètica pròpia de l’època i l’acceptació d’un nou model eròtic. A pesar d’això, aquest nou erotisme es mostra amb una pàtina d’exotisme probablement influenciat per la preferència estètica de principis de segle per l’art oriental, una pàtina que ens mostra a aquestes dives dins d’una imatge idealista proper a un punt d’innocència.
Egon Schiele desenvolupa un estil personal dins del llenguatge expressionista que s’alimenta de la influència de la fotografia clínica realitzada pel doctor Jean-Martin Charcot per tal de documentar la histèria en el hospital de la Salpêtriere de París, així com en la fotografia eròtica de Otto Schmidt.
Schiele atorga al nu femení un protagonisme nou alliberat de la representació eròtica lligada a la caricatura o amb finalitat pornogràfica, crea una nova interpretació artística a on elimina l’antagonisme entre el que és bell i el que és lleig. L’obra de Schiele es distingeix per la utilització radical del color, l’expressivitat dels cossos amb una cruesa visceral i una sinceritat aclaparadora difícil de contextualitzar en l’època que li toca viure.
Fons:
1914. (2013, 3 de julio). Wikipedia, La enciclopedia libre. Fecha de consulta: julio 2013 desde http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=1914&oldid=68104401.
Egon Schiele, Guggenheim Bilbao. http://schiele.guggenheim-bilbao.es/exposiciones/egon-schiele/
LLEVANT ÀNCORES 
Bon article sobre Shiele. Me l’apunto que amb el Campàs segur que em farà servei. Em quedo amb el final, decididament esplèndid.. «Shiele atorga……fins en l’època que li toca viure…» .Excel·lent treball sense cap mena de dubte…
Gràcies Joan, sóc conscient que és un article senzill dins de la complexitat de l’autor. Però trobava interessant aquesta diferencia contextual entre obra i societat. És interessant per analitzar si l’art, realment, és un reflex de la societat amb la que conviu o si, per contra, s’avança al seu temps….No creus?
A veure el Campàs si planteja aquests termes 🙂
Felicitats per l’article…, molt interessant, i enhorabona per aquest magnífic bloc, on les fotos i els textos mostren una gran qualitat, endavant!
Gràcies Empar, l’article és senzillet. M’alegra que t’agradi el blog