Tinc la mania d’intentar fer fotos sense que surti gent pel mig, si m’ho paro a pensar és un costum ben absurd, ja què normalment els llocs que vull fotografiar estan plens de gent, a pesar d’això acostumo a tenir força sort i tinc un munt de fotos de llocs coneguts sense ningú pel mig.

L’altre dia, aprofitant la visita de familiars que viuen fora,  vaig visitar el Park Güell, ja havia sentit a parlar dels problemes de la massificació de turistes, de les queixes veïnals, i de l’última decisió de l’ajuntament de cobrar, a partir de l’any vinent, entrada. Anava preparada a acabar disgustada però el què vaig veure va superar totes les expectatives. Desenes de lateros, infinitat de venedors ambulants amb les mantes al terra, musics, i ordes de turistes pujats de peu al banc de la plaça central i a qualsevol pedra que sobresurtis una mica, en la obra de Gaudí n’és fàcil de trobar. En tot aquest caos apareix una patrulla dels mossos que sense baixar-se del cotxe inicien el següent diàleg amb uns musics: «desalojen la zona, a ver, los que hace dos meses se iban al Brasil, también, que desalojen»….increïble.

La meva visita al Parc no va durar ni vint minuts, ara tornaré a caure en la meva vena nostàlgica, però no puc evitar recordar quan era petita i anar al Parc Güell suposava una excursió de tot el matí o la tarda, Poder passejar pels seus racons i gaudir dels seus espais rodejats, tan sols, d’altres families. A la plaça recordo que hi havia un senyor que llogava bicicletes. A la sala de les columnes jugàvem a fet i amagar, al voltant de la salamandra hi havia molt poca  gent.

Tornem a l’etern debat del fenomen del turisme i la seva gestió, sincerament és un debat que a mi ja m’està cansant, però el què és impresentable és que espais que pertanyen a la ciutat i als seus habitants acabin sent rebutjats per aquests en post d’un ús incontrolat i inacceptable de la gent que visita la ciutat.