Ta Khaen o el dia que es presentava com un desastre i va acabar sent el millor del viatge (1ª de dos parts)

Laos

Posta de sol a Pakse, abans de marxar

Laos, Juny del 2011

La meitat del viatge em situava a Pakse, al sud de Laos. Després de dos dies visitant la ciutat vaig decidir arribar-me al centre del país, Ta Khaen, la idea inicial era visitar unes coves properes a Tam po long de 7 km d’extensió. Per anar a Ta Khaen vaig viatjar de nit en un bus sleep, el què significava que enlloc de seients hi havien lliteres, els llits eren dobles però no feien més d’un metro d’amplada. En la guixeta em van adjudicar un llit a la part alta de la llitera i costat finestra, al principi pensava que tindria la sort d’anar sola, encara, a aquestes alçades del viatge, no havia entès que fins que no omplen l’autocar no surten, i si resulta que ha arribat l’hora de marxar i no han omplert, van parant pel camí recollint gent. Per tant, finalment, es va acomodar al meu costat una noieta laosiana que es va estirar cap a munt, es va endossar els cascos i es va quedar immobilitzada amb els ulls tancats tal qual una mòmia egípcia. Jo em vaig començar a posar nerviosa ja que sóc un cul inquiet i basta que sàpiga que no tinc llibertat de moviments perquè em comenci a picar tot i, principalment, em comencin a entrar ganes d’anar al lavabo. L’experiència de baixar dos cops per satisfer les necessitats de la meva bufeta fou, sinó més, complicada. Passar per sobre la nena i baixar les escales de la llitera amb el moviment propi d’un autocar sense matar-me va ser, per si mateix, un miracle. Vaig anar amb els mitjons, la primera vegada, molt al principi del viatge, l’escusat estava net, la segona, era impossible entrar descalça, trobant-me ja a sota i pensant que era un merder anar a buscar les bambes, vaig agafar-li les xancles a les hostesses que dormien darrere d’una cortina al costat del lavabo, sense manies.

bus sleep

DSCN1772

Finalment vam arribar a Ta Khaen a les dos de la matinada d’una nit tancada sense lluna ni llum ambiental. A l’inici del viatge m’havia estudiat la guia escollint a on cercaria allotjament a aquestes hores de la nit, vaig decidir-me per un Guesthouse situat a prop de l’estació d’autobusos. Amb el què no contava era que  l’autobús pararia en plena carretera enmig del no res. Una mena de benzinera amb un motel al costat a l’estil de Psicosis i res més. Vaig ser l’única a baixar, la resta seguia viatge cap a la capital Vientian. Ara em veig, en el record, amb la motxilla, enmig de la carretera rodejada de foscor amb l’única llum de l’autobús i del garito que feia de benzinera. Intentar esbrinar a on quedava la ciutat era  impossible, tan sol hi havia foscor. Foscor i un noi amb mirada inquietant a l’estil Norman Bates escridassant-me en laosià. En la meva ignorància i innocència vaig intentar indicar-li a la guia la Guesthouse que havia escollit, el gest d’apropar-li el llibre el va posar més nerviós i em va cridar encara més senyalant el motel. Vaig mirar un cop més cap a la carretera i la negre foscor que no em donava cap senyal de sortida i vaig entendre que el què en realitat m’estava intentant dir era, “pero muje de dio, pero a onde quieres ir, si no hay naaaaaaa” amb al qual cosa li vaig preguntar pel preu de l’habitació mentre guardava, molt dignament, la guia a la motxilla. Caminant darrere del noi vaig analitzar l’estructura del motel, terra sense asfaltar, i edifici d’una sola planta amb les portes de les habitacions donant directament a l’exterior, m’obrí una de les portes i em deixà entrar sense donar-me clau, l’habitació senzilla i petita, amb un bany, estava neta però les parets força tacades, al llit només el llençol de sota. Vaig prendre una dutxa i em vaig posar a dormir tapada amb la meva tovallola, em vaig quedar dormida al moment, estava esgotada.

tuk tuk

Tuk tuk laosià

Amb les primers llums del dia, cap a les sis, vaig obrir els ulls preguntant-me com arribaria  a la ciutat, la resposta va aparèixer en forma de tuk tuk (petita moto amb estructura de seient ample al darrere) esperant-me a l’entrada del complex, preu difícil de negociar, no hi havia ningú més i no sabia a quant quedava el centre ciutat,  durant el trajecte vaig comprovar que el suficientment lluny com per no anar caminant.

Com que ja no necessitava trobar allotjament a prop de l’estació d’autobusos per raons obvies, vaig buscar un Guesthouse a prop del riu Mekong. Pretenia contractar una excursió per visitar les coves de Tom po long, El noi de recepció em va contactar amb algú a través del mòbil que m’explicà que les coves es troben força lluny i em va demanar una fortuna per portar-me. La solució es trobaria en desviar-me amb transport regular, però això suposaria dedicar-li almenys tres dies més. En aquell moment no em sentia capaç de fer-ho, estava cansada i em moria de calor, la humitat d’Àsia m’estava matxacant. Em sentia frustrada i em feia molta ràbia la situació, però eren dos quarts de vuit del matí i tenia tot el dia per endavant, vaig decidir apropar-me a l’oficina d’informació a veure si em donaven alguna solució, el què encara no sabia era que a partir d’aquí començaria un dels millors dies del viatge…..

——————————————————–

La mitad del viaje me situaba en Pakse , al sur de Laos . Después de dos días visitando la ciudad decidí llegarme el centro del país , Ta Khaen , la idea inicial era visitar unas cuevas cercanas a Tam po long de 7 km de extensión . Para ir a Ta Khaen viajé de noche en un bus sleep , lo que significaba que en lugar de asientos habían literas , las camas eran dobles pero no hacían más de un metro de ancho . En la taquilla me adjudicaron una cama en la parte alta de la litera y lado ventana , al principio pensaba que tendría la suerte de ir sola, aunque , a estas alturas del viaje , no había entendido que hasta que no llenan el autocar no salen , y si resulta que ha llegado la hora de marcharse y no han llenado , van parando por el camino recogiendo gente. Por lo tanto, finalmente , se acomodó a mi lado una muchacha laosiana que se estiró hacia arriba , se endosó los cascos y se quedó inmovilizada con los ojos cerrados tal cual una momia egipcia . Yo empecé a ponerme nerviosa ya que soy un culo inquieto y basta que sepa que no tengo libertad de movimientos para que me empiece a picar todo y , principalmente , me empiecen a entrar ganas de ir al baño . La experiencia de bajar dos veces para satisfacer las necesidades de mi vejiga fue, sino más , complicada. Pasar sobre la niña y bajar las escaleras de la camilla con el movimiento propio de un autocar sin matarme fue , por sí mismo , un milagro . Fui con los calcetines , la primera vez , muy al principio del viaje , el escusado estaba limpio , la segunda , era imposible entrar descalza , encontrándome ya abajo y pensando que era un lío ir a buscar las bambas , le cogí  las chanclas a las azafatas que dormían detrás de una cortina al lado del lavabo , sin manías .

Finalmente llegamos a Ta Khaen a las dos de la madrugada de una noche cerrada sin luna ni luz ambiental . Al inicio del viaje me había estudiado la guía escogiendo donde buscaría alojamiento a estas horas de la noche , me decidí por un Guesthouse situado cerca de la estación de autobuses . Con lo que no contaba era que el autobús pararía en plena carretera en medio de la nada. Una especie de gasolinera con un motel  al estilo de Psicosis y nada más. Fui la única en bajar , el resto seguía el viaje hacia la capital Vientián . Ahora me veo , en el recuerdo , con la mochila , en medio de la carretera rodeada de oscuridad con la única luz del autobús y del garito que hacía de gasolinera . Intentar averiguar dónde quedaba la ciudad era imposible , tan solo había oscuridad . Oscuridad y un chico con mirada inquietante al estilo Norman Bates gritando en laosiano . En mi ignorancia e inocencia intenté indicarle en la guía la Guesthouse que había escogido , el gesto de acercarle el libro lo puso más nervioso y me gritó mas fuerte señalando el motel. Miré una vez más hacia la carretera y la negra oscuridad que no me daba ninguna señal de salida y entendí que lo que en realidad me estaba intentando decir era , » pero muje de dio, pero a onde quieres ir , si no hay naaaaaaa » por lo que le pregunté por el precio de la habitación mientras guardaba , muy dignamente , la guía en la mochila . Caminando detrás del chico analicé la estructura del motel , tierra sin asfaltar , y edificio de una sola planta con las puertas de las habitaciones dando directamente al exterior , me abrió una de las puertas y me dejó entrar sin darme llave , la habitación sencilla y pequeña , con un baño, estaba limpia pero las paredes muy manchadas , en la cama sólo la sábana bajera . Tomé una ducha y me puse a dormir tapada con mi toalla , me quedé dormida en el momento , estaba agotada .

Con las primeras luces del día , hacia las seis , abrí los ojos preguntándome como llegaría a la ciudad , la respuesta apareció en forma de tuk tuk (pequeña moto con estructura de asiento ancho detrás) esperándome en la entrada del complejo , precio difícil de negociar , no había nadie más y no sabía a cuánto quedaba el centro ciudad , durante el trayecto comprobé que lo suficientemente lejos como para no ir caminando .

Como ya no necesitaba encontrar alojamiento cerca de la estación de autobuses por razones obvias , busqué un Guesthouse cerca del río Mekong . Pretendía contratar una excursión para visitar las cuevas de Tom po long , El chico de recepción me contactó con alguien a través del móvil que me explicó que las cuevas se encuentran bastante lejos y me pidió una fortuna para llevarme. La solución se encontraba en desviarme con transporte regular , pero esto supondría dedicarle al menos tres días más . En ese momento no me sientia capaz de hacerlo , estaba cansada y me moría de calor , la humedad de Asia me estaba machacando . Me sentía frustrada y me daba mucha rabia la situación , pero eran las siete y medía de la mañana y tenía todo el día por delante, decidí acercarme a la oficina de información a ver si me daban alguna solución , lo que aún no sabía era que a partir de ahí comenzaría uno de los mejores días del viaje …..

3 Respuestas a “Ta Khaen o el dia que es presentava com un desastre i va acabar sent el millor del viatge (1ª de dos parts)

  1. Pingback: Ta Khaen o el dia que es presentava com un desastre i va acabar sent el millor del viatge (2ª de dos parts) | LLEVANT ÀNCORES·

Replica a carina Cancelar la respuesta

Este sitio utiliza Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.