Estava molt desconnectada de les novetats cinematogràfiques i per casualitat he descobert «Victoria» de l’alemany Sebastian Schnipper  amb la Laia Costa com a protagonista. Ha sigut una sorpresa en molts aspectes.

Principalment descobrir un film de dues hores i mitja en un únic plànol seqüencia. Em fascina aquest format, tot el que representa, la planificació, el treball previ, però sobretot el treball dels actors i del càmera, la pressió que ha de suposar un treball continuat, però a sobre, Victoria és un treball impecable d’improvisació, ja que, segons expliquen a les entrevistes, no disposaven de guió, sí treball anterior d’assaig, però llibertat d’improvisar, fet que crec els hi juga a favor seu.

Victoria explica el què li passa a una noia espanyola que treballa a Berlín des de fa poc temps. No té amistats, no domina l’idioma i surt una nit amb ganes de festa. Casualment coneix un grup de quatre nois i a partir d’aquí viurà dues hores i mitja que li canviaran la vida.

Laia Costa porta el pes del protagonisme amb una força brutal, flueix a través de l’espai i del temps amb una naturalitat extraordinària. A pesar que pot semblar que interpreta a una noia fràgil al principi del film, el seu personatge, Victoria, mostra tot un seguit de registres que evolucionen i s’entrellacen sense cap nota discordant. La resta de protagonistes interpreten perfectament allò que representen, amics de barri amb codis de col·leguisme que els porta a provocar l’acció del film. Cap d’ells és lineal o bàsic, tots tenen una forma de ser, un passat, una història a l’esquena i també, quelcom a oferir, que aportar, que mostrar.

El plànol seqüencia és fascinant, a part de per la complicació tècnica, perquè facilita que l’espectador formi part de la pròpia acció. L’espectador segueix l’acció com un protagonista més, seguint els mateixos passos, sentint pràcticament l’alè de la resta de personatges, implicant-se en l’acció, expectant del qual ha de passar, de la tensió dels personatges, de les decisions que prenen, del qual passa.

Anava a posar el Tràiler oficial, però és una llàstima perquè no es percep la sensació del plànol seguit i a sobre desvela massa informació de la pel·lícula, així què el millor és que aneu a veure’l al cinema ;)

Són varis els films rodats en plànol seqüencia. Un dels films que quan el vaig descobrir gràcies a un amic em va deixar noquejada, fou L’Arca russa, d’Aleksandr Sokúrov, un film de 96 minuts gravat íntegrament en L’Ermitatge de Sant Petersburg. Les xifres d’aquest film són impressionants; L’Ermitatge va tancar un dia, el 23 de desembre de 2001. Es va treballar amb tres orquestres i més de mil extres vestits de diferents èpoques que van assajar durant mesos amb la col·laboració de 22 assistents de direcció que els hi marcaven les entrades i sortides dels actors. És la primera pel·lícula d’alta definició sense comprimir.