Quan un va a veure el World Press Photo sap que no sortirà indiferent i sap que el què veurà serà innegablement dur. Un va a veure el World Press Photo per conèixer, per tenir constància gràfica del que està passant al món però també per admirar el treball de reporters gràfics implicats en les més diverses causes, algunes bèl·liques, altres humanitàries, altres d’índole increïblement personal.

El poder de les imatges.

Algunes passen per les nostres retines deixant una impressió global d’un conflicte, un fet, un lloc.

Altres, impacten directament al cervell, al cor, a l’estómac. En trobar-me cara a cara amb la fotografia de Bulent Kilic, no, no ho dic bé, en trobar-me cara a cara amb la mirada que centra la fotografia de Bulent Kilic un nus se m’ha fet a la gola, una reacció totalment sorprenent per inesperada. I de sobte et quedes palplantat amb els ulls clavats iniciant un diàleg en el qual la seva mirada et transporta a l’inici de tots els conflictes, al desencís, a la desesperança…
Això, per començar. La resta et va encongint el cor poquet a poquet.

Exposició al CCCB no apte per a happyflowers o persones amb tendència depressiva.