Vaig arribar a Negombo ja de nit. A l’avió vaig tenir la sensació abstracta de no saber cap a on anava, que em trobaria, que buscava. La sofocant calor i la humitat em va traslladar de cop a la realitat. Però va ser pel camí en el tuk tuk, enmig del caos circulatori i les pitades de clàxon, que vaig sentit l’olor, aquella  olor, una olor inclassificable però que em transportà immediatament a viatges anteriors, a llocs ja descoberts i vaig prendre consciència que havia arribat. Aquesta olor és allò intangible que no et mostrarà un documental, que no et transmeten els llibres, que no trobes al teu entorn però que et transporta i et situa, que va directe al cervell i ho identifiques. Durant el camí vaig intentar averiguar d’on venia, que ho produïa. Potser el que utilitzen per cuinar al carrer, o la vegetació, tan abundant, potser la terra o tot plegat.

L’allotjament és una casa privada una mica allunyada del centre, Vinoj, el jove que ho gestiona es va oferir a apropar-me amb la moto a algun lloc per sopar alguna cosa, a uns pocs carrers de distància. Li vaig preguntar si hi havia algun problema si tornava sola passejant, ja que els carrers es veien molt solitaris, em va dir que cap, li preocupava més que em perdés que una altra cosa. I així vaig fer, una passejada que fou un petit plaer per acabar el dia.

Aquest matí estava ennuvolat però el sol abrassava darrere els núvols, és això possible? Doncs sí? No em pregunteu com. M’he encaminat al centre, una bona passejada! Pel camí he trobat un temple hinduista, he preguntat a tres homes si podia entrar, el problema és que quan diuen que sí fan un moviment amb el cap com que no, i jo a la porta, ah que no puc entrar! i ells que sí però movent en cap i jo sense saber que fer fins que m’han fet un gest amb la mà.

El centre és ruidós i caòtic sense voreres i amb molt trànsit. He arribat al Mercat del peix, al costat de la platja. A mi els mercats d’Àsia em fascinen però reconec que no són aptes per estómacs delicats. Aquí el peix es veia fresc, però les condicions no passarien els controls sanitaris de casa. No apte per olfactes sensibles. Des del mercat he vist una barcassa a la vora del mar descarregant peix. M’he apropat, la platja està molt bruta, hi treballen els pescadors. A l’horitzó he vist uns vaixells amb vela que anaven cap a darrere d’un espigó. He començat a caminar cap allà. He agafat un caminet al costat d’una casa on havia un senyor dutxar-se a fora (penjo foto, cerceu, hi és mig ajupit), m’ha senyalat que podia passar, he saludat a uns senyors que m’han preguntat d’on venia, he anat a la següent platja p!ena de peix estés a terra assecant-se. He saludat a una senyora que reia mentre li tirava una pedra a un gos que em bordava i m’ha vist amb cara de pànic, he saludat a uns nens que reien mentre em deien hola….i mentre anava darrere dels vaixells arribant a la vora he pensat que això era el millor de viatjar pel teu compte, que potser em perdia l’explicació d’un guia sobre algun lloc important o no visitava tot el que s’ha de veure si estàs allà, però les sensacions que em transmetia aquesta passejada fora dels circuits turístics em feia sentir que valia la pena ser-hi i ser-hi així. Després de trobar on arribaven els vaixells he seguit un caminet per darrere de les cases del pescadors, malgrat estar l’aigua molt contaminada i bruta, m’ha agradat trobar-me amb la seva realitat.

Aquests quatre pals que fan de catamarà són els vaixells de dalt sense la vela, aquests catamarans sorten a l’oceà Índic a pescar, s’ha de tenir valor, no és un Oceà tranquil, justament.

Després de descansar una mica he anat cap a la platja per veure la posta de sol. He anat a una terrassa d’un bar i m’he demanat la primera birra…de 750ml… aquí només tenen d’aquesta mida!!! Quan portava mitja m’he adonat que m’havia deixat els diners a la habitació, m’he volgut fondre. He agafat l’ampolla i li he explicat al noi, li he donat perquè la guardés a la nevera (crec que li he dit pont, bridge, enlloc de nevera, fridge) però el xaval m’ha entès, m’ha dit que me la prengués i ja aniria després però he preferit anar al moment. Vint minuts entre anar i tornar, quan he arribat ja estava quasi tota la terrassa plena i he quedat relegada al darrere.

A la 7 ja és de nit i no hi ha gaire més per veure així que cap a les 8 ja havia sopat.

La tornada l’he fet passejant un altre cop, és un barri tranquil i familiar, tothom em saluda, un matrimoni gran preguntant-me com em dic, d’on vinc, quan temps estaré al país….sempre somrient, és gent realment acollidora i adorable, m’encanta!!!!!