El passat Novembre (vaig una mica, només una mica endarrerida) vaig tenir el plaer de compartir lectura en el web Que llegeixes de l’obra de la Mònica Miró, Perennia. Va ser un descobriment meravellós que a més vaig poder lligar amb la història d’un espai força proper a Barcelona. Les tombes romanes que es conserven a la Plaça Vila de Madrid.

Perennia és un recull d’epígrafs o inscripcions funeràries trobades arreu de l’Imperi romà que l’autora ha recopilat mostrant-nos-ho de forma poètica. Durant la lectura compartida, la Mònica ens va introduir en la cultura romana quant als seus costums funeraris, les seves tradicions, la seva visió de la mort i per tant, ens va portar, a través de la selecció impressionant d’epigrafies recollits en el seu llibre, a plantejar-nos el que representa la mort des de la pròpia vida.

Una de les coses a tenir en compte i que podem veure perfectament a les restes de la Plaça Vila de Madrid és que els romans, a diferència dels cementiris cristians, encerclats en «terra santa», enterraven als seus morts fora ciutat, al llarg dels camins. Aquest fet afavoria el diàleg entre vius i morts que en molts casos increpaven al caminant a aturar-se i llegir:

Afanya’t, mortal

Ets mortal: atura’t i contempla la meva tomba. De jove, em vaig proposar de tenir alguna cosa de què pogués servir-me. De mal, no en vaig fer a ningú; de favors, en vaig fer a molts. Viu bé, que això t’ha d’arribar. (pp.27)

————————-

Imprecació al caminant

«Ep tu, vianant cansat, que em passes de llarg. Per molt que caminis, també això t’ha d’arribar.» (pp.34)

L’estudi d’aquestes inscripcions aporten una preuada informació quant a «la llengua, la cultura, el dret, la història, l’art, l’economia, la societat, les institucions, la religió, el pensament, les emocions, els sentiments, les joies, les misèries de les persones que les van fer gravar». (pp.1) Així, ens podem trobar des de poemes dedicats a l’ésser estimat, a la biografia d’un personatge important o la tristor i la pena d’uns pares afligits per la pèrdua del seu fill. De la mateixa manera tant n’hi han de persones cultivades, com comerciants o esclaus.

Un gran nombre ens insta a viure el moment, ja que el pes de la mare terra caurà a sobre nostre despullant-nos de tot allò que hem tingut en vida. No està demostrat que els romans creessin en una altra vida, per contra sembla que tinguessin clar el famós Carpe Diem.

Un jove de Roma

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema. (pp.27)

———————-

Un nen esclau, de cinc anys

He contemplat la llum, i tot d’una m’ha estat arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a mi de saber perquè vaig nèixer. (pp.25)

———————

Tempus fugit

Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt has nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota. (pp.47)

Un petita mostra del que amaga aquest petit gran tresor. Un camí a la reflexió sobre la mort i la pròpia vida. Per altra banda, la sensibilitat, les mostres d’amor. El reflex d’una societat, els rols socials. I sobretot, aquesta interpel·lació amb el viatjant, aquest avís d’allò inevitable cap a on tots estem abocats. Ho he trobat colpidor, emocionant i tan real com la mateixa vida. És d’això que en l’afer de la pròpia vida no hi pensem, i tanmateix plana sobre el nostre cap a cada moment.

Si voleu més informació us deixo les explicacions que la Mònica ens va donar a la lectura compartida.

Material 1

Material 2

02| Perennia. Marc teòric: la mort en el món romà