Comença una nova aventura. Vaig decantar-me per Guatemala arran d’una conversa amb una noia guatemalenca amiga del meu nebot. Em va semblar una noia molt dolça i em va transmetre molt bon rotllo en descriure’m el seu país.
El recorregut el tinc més obert que mai. Sempre em dibuixo una ruta mental però aquesta vegada el senyor Google em diu que a la zona de l’altiplà, on tinc pensat anar la primera setmana, plourà. Em fot perquè és la zona que més em crida l’atenció, però depèn de com ho vegi potser canvio de direcció. Aniré improvisant.
Avui sí o sí arribo a Antigua plogui o no.

Aquests primers moments del viatge, uns dies abans i el dia d’arribada, tenen un punt de duresa. Just abans de sortir de la zona de confort i l’afrontament a allò desconegut, en solitud, se m’ha fet complicat. Sí, no és el primer viatge  i ja tinc experiència però,  cada nou viatge, cada nou país que visito, és un començar de zero. Nova cultura, nous costums, noves maneres de fer. Sí, l’experiència em diu que tinc la capacitat d’en sortir-me’n  però això no evita aquest punt d’ansietat per endevinar i descobrir com funcionen les coses. La sort que també es repeteix és que al món la gent és meravellosa, que sempre trobes a qui t’ajudi, t’aconselli, t’acompanyi i això és una de les coses que fa que viatjar sigui addictiu. Ara, quan escric aquestes línies, a mitja tarda del segon dia, la duresa s’ha suavitzat, l’ansietat s’ha debilitat i un somriure es dibuixa al meu rostre sabent, inevitablement, que cada moment serà únic, que hi haurà moments de no saber que fer, de dubtes, de preses de pèl, de cansament, però també  de descobrir llocs nous, especials i espectaculars, de conèixer gent que m’omplirà el cor i que tot sumarà un cop més cap al camí de les grans experiències a la vida.

2 de Maig.
Ahir vaig arribar a Antigua després de quasi dues hores des de l’aeroport en shuttle (petites furgonetes que recullen gent i et porten a la porta de l’allotjament). Hora de Barcelona 23:30 (em vaig aixecar a les 6.45) hora local les 18:30. L’allotjament és una casa particular que té vàries habitacions per hostes i un petit pati ple de plantes. Amàlia, la senyora que viu allà és adorable i em va confirmar que el senyor Google sempre s’equivoca amb el temps (fa un dia i mig que hi sóc i ni una gota de pluja,  malgrat això vaig carregant el paraigües,  em dec d’haver quedat traumatitzada quan ho vaig mirar fa uns dies, està clar). Encara i així està ennuvolat i és una pena perquè Antigua està rodejada de volcans que en dies assolejats ressalten a l’horitzó i amb aquesta boirina quasi no es veuen.

Els carrers empedrats queden molt cuquis però has d’anar amb compte perquè si vas caminant mirant els edificis corres el risc de fotre-te-la. Els amortiguadors dels cotxes i les motos deuen d’estar destrossats.

He dinat en una terrasseta plena de plantes i em plantejava si tornar a l’allotjament, principalment per treure’m les vambes  que portava els peus covats, quan m’he topat amb un mercat immens, amb una gran part coberta i molt laberíntic, increïblement enorme, ple de passadissos  on es barrejava parades de roba, de catxarreria, de carn, de peix, de fruita, de parades de menjar… He al•lucinat bastant i m’he plantejat si tanta oferta tenia prou demanda. Molta gent activa a les parades cercant l’atenció de possibles clients, cantant les ofertes o preguntant que busques…però també molts morts de fàstic. Un espai acolorit i variat, amb mil olors d’herbes i d’espècies, de carn i peix, amb gossos mirant que poden arreplegar i amb la brutícia típica d’aquests tipus d’espais. Per acabar-ho d’arrodonir al costat hi ha l’estació (per dir-ho d’alguna manera) d’autobusos. Un espai ple de «parrilleras» vells autobusos escolars nord-americans reciclats com a autobusos locals. En cada bus un noi va cridant la destinació i surt quan està ple. Un espai ben caòtic.

A mitja tarda he anat finalment a l’habitació, a ordenar una mica les coses, les fotos i a escriure aquestes paraules, d’aquí a poc aniré a sopar i a preparar les coses perquè demà començo ruta cap el llac Atitlan.