Dimarts 26 d’abril

Ens hem aixecat una mica, només una mica, aviat per intentar aprofitar la fresca. La idea era fer una volta per la ciutat. Ens hem apropat al mercat de fruites i verdures que està passades les vies del tren.

Un cop surts de la zona més turística no t’agovien tant. Malgrat ens hem trobat (només a Luxor) a molts nens, molt petits, que s’apropen i et diuen «money» directament. A mi això em deixa estorada. Perquè de moment que ho fan amb tant descaro és perquè hi ha gent que els hi dóna i hem sembla una barbaritat.

Al mercat hem comprat un parell de pomes i en una altra parada uns platanets, d’aquests petits que són tan bons. El senyor ens ha demanat 5 coses però no portavem canvi i li hem un donat un bitllet de 10. Agafa el bitllet el guarda i es queda tan ample. Quan veu que no marxem agafa un platanet i ens el dona en forma de canvi, i apa buenas.

Hem tornat passejant per carrers petits. La ciutat, com totes les que hem estat, està molt bruta i destartalada. Però també té un no sé que que li dona cert encant.

Després de passar per l’habitació a deixar les viandes, ens vam apropar al Museu de la momificació que hi ha al passeig marítim al costat del Temple de Luxor, aquest està enmig de la ciutat i crea una gran barrera entre la ciutat i el riu. El Museu està just al davant del nostre hotel però s’ha de vorejar tot el Temple i caminant hi han un 15 minuts, pràcticament sense ombra. El Museu és petit però cuqui mostra instrumental per les momificacions, i abaloris diversos. Figures fúnebres i un parell de sarcòfags.

En sortir ens hem apropat al Sofitel Winter Palace, un dels hotels més antics de Luxor del S. XIX d’estil victorià i a on es va allotjar l’Agatha Christie per escriure «Mort en el Nil». Ens hem près una cervesa fresca en el seu bar que s’estava de meravella i el lloc és encantador.

Després hem dinat lleugeret al nostre hotel i hem anat a l’habitació a descansar per evitar la calor més forta.

Ara és el moment de confessar que hem pecat, finalment no hem visitat el Temple de Luxor. Ens ha fet mandra, així, directament i sense embuts. La realitat és que el temple es veu des del seu voltant, així com el passeig de les esfinges i mira. Ens hem quedat amb aquesta visió. Que li farem.

Enlloc d’això hem sortit cap el tard direcció el passeig marítim. Esquivant tots els que ens oferien un taxi, o una calessa o un passeig en barca. Un darrera de l’altra, i no accepten un no per resposta. Tornen a insistir i a preguntar perquè no. Dona igual que els hi intentis explicar o que simplement ni els miris. Ells proven perquè si no és un, serà un altre que hi caura i millor que el pastís se’l guanyi ell a un altre. I com em va dir un xaval en una calessa, que tu vulguis passejar no és bo per a mi. I així anem.

A l’hora ens vam dirigir un altre cop cap el Winter Palace on haviem reservat per sopar. Al restaurant victorià on no es pot anar amb vestimenta casual. Vam fer el que vam poder tenint en compte que portem només equipatge de cabina. A l’Isidre li van donar una corbata i amb mi van fer la vista grossa a les meves bambes vermelles. Fora d’això estavem la mar de guapus per sopar en un restautant de luxe i celebrar els nostre 25+2 anys junts. Finalment, després de sopar vam estar una estona en els seus imponents jardins.