Ahir diumenge va ser el dia d’arribada a Tòquio. Des que vam arribar a l’aeroport fins que vam arribar a l’allotjament, doncs el típic, l’odissea de centrar-te, de situar-te a l’aeroport, d’arribar a l’estació de tren de Tòquio i les paperasses normals, el JR Pass, validar-lo, mirar com funcionava el metro, no perdre’s, no equivocar-se de tren, però en realitat va anar tot molt bé i ja està, estem situats al barri de Chuo, que és un barri residencial molt maco, l’hotel és una meravella, és d’estil tradicional i té el vàter que quan obres la porta automàticament aixeca la tapa, et dona la benvinguda, és meravellós. I quan surts tira ell sol de la cadena, abaixa la tapa, és una altra dimensió.

A l’arribar a l’hotel vam donar una volta pel barri, vam anar a un combini, que són petits supermercats, els més famosos aquí són els 7-Eleven, per comprar esmorzar i vam acabar sopant, per fi, el primer ramen del viatge. Era un restaurant petitonet, supermoni. La cambrera quan et servia et parlava fent una cantarella molt divertida i vam sopar de conya. I ara sí, vam tornar a l’hotel i ens vam posar a descansar per avui ja despertar-nos perfectes i començar el dia.

Ens hem aixecat cap a dos quarts de nou i després d’esmorzar a la terrasseta que té la nostra habitació, ens hem dirigit cap a la primera parada que teníem planificada per avui, al barri de Shibuya. És el lloc on està el famós encreuament, que és el que el creua més gent per minut del món. Quan hem arribat, la veritat és que ha sigut molt divertit perquè sortir de la parada de Shibuya, de la parada de metro, ha sigut una mica caòtic i anàvem com dos pardillos allà amb el GPS intentant descobrir on estava la cruïlla i un senyor molt maco que tenia pinta de ser com un agent cívic, ens ha vist, ens ha dit què la cruïlla, no? I sí, sí, i ens ha acompanyat  i hem hagut de donar una bona volta fins allà. La gent, per general, és superamable i molt maca.
I ja la cruïlla en si és petita i nosaltres no hem tingut la sensació que passés tanta gent. Potser no era una hora punta, però bé, l’hem creuat i després hem pujat a un petit mirador que té un Starbucks, prèvio perdre’ns i entrar al centre comercial del costat en lloc de l’Starbucks en qüestió. Des d’allà hem fet alguna foto i hem continuat donant una volta pel barri. És un barri molt comercial. Hem visitat un mega Don Quijote, que és un centre comercial de bogeria ple, ple de coses friquis i és enorme.

I després hem anat passejant fins a Harajuku, que és com una parada de metro per sobre. Quan hem arribat hem decidit de buscar un lloc per dinar per aquí i hem buscat un restaurant en el Google Maps i anant cap al restaurant hem passat per uns carrerons i hem arribat a una altra zona comercial. En realitat és com que tot són zones comercials, molt friqui, amb molt de rètols per tot arreu, molt de gent cridant, anunciant coses. A Shibuya també altaveus del carrer anuncis constantment, molt sorollós.
I a Harajuku molta botiga friqui, fins i tot cafeteries d’aquestes temàriques, una cafeteria amb minipigs, amb porcs petits allà pel mig. Una altra amb capivares. A mi això no m’agrada gaire, però bè. El restaurant era molt petit, molt amagat, no l’haguéssim trobat mai, gens turístic. No hi havia carta en anglès, la carta estava escrita a ma i no teniem cobertura per poder-la traduir. Al final el noi ens ha explicat com ha pogut els plats i hem escollit una mica de manera aleatòria i hem dinat molt bé. Ha sigut molt xulo.
Sortint d’aquí hem visitat el temple de Meiji, que és el primer temple que visitem, és sionista. I bé, hi ha tota una sèrie de rituals per fer abans d’entrar, de rentar-se les mans i un lloc on penjar coses amb desitjos. El temple és molt maco i estava ple ple de turistes. En general hi ha molt de turisme. I aquí m’he comprat un llibre (que ara no recordo el nom) on a cada temple et posen un segell signat a mà i ho tindré com a souvenir.

Després de visitar el temple, hem tornat a agafar el metro i ens hem anat a Shijuku, que és com un barri un altre cop supercomercial, però des d’aquí hem anat fins a l’edifici de l’ajuntament, que a la planta 45 o 43, no me’n recordo, té un mirador gratuït i des d’allà hem vist la posta de sol, que ha sigut molt xulo, les vistes també són espectaculars, Tòquio és immens.

I després, de baixada ja s’anava fent de nit i hem anat a sopar a una taverna que estava en un sisè pis d’un edifici per una recomanació que vaig veure per internet. I ha sigut molt encertat, hem sopat uns pinchos i ha sigut divertit, perquè cada cop que s’anava la gent, tots els cambrers i tota la gent cridaven, un lloc només amb japonesos, ni un estranger, però clar, és que qui troba un restaurant en una sisena planta, per favor.
De camí cap a aquest restaurant hem vist el rètol tridimensional del gat, que és com una cosa d’aquestes turístiques per veure, i ens hem trobat amb el cap del Godzilla, o sigui que ha sigut súper, ho hem trobat tot, estem rebentats, no podem més. Hem caminat 22.360 pasos. Sortint de sopar ens hem vingut cap a l’habitació. Ara a descansar i demà més.

Shijuku