Avui ens hem llevat amb molta més calma. Ens hem aixecat cap a dos quarts de nou, encara que jo cap a les tres m’he despertat i, bé, ha sigut una nit divertida.
La idea per avui era fer una altra excursió, que és anar a Kamakura. És una ciutat que està a una hora de Tòquio cap al sud, que en algun moment de la història va ser capital i que està ple de temples. La veritat és que jo quan vaig començar a mirar informació em vaig atabalar perquè crec que hi ha com 49 temples i 19 santuaris en tota la zona de Kamakura, i vaig pensar que mira tu, que això era massa i que veuríem el que veuríem.
El cas és que hem anat cap allà perquè hi ha un temple que té un Buda gegant, el segon Buda més gran de Japó. La ciutat és molt maca, a més, quan arribes allà en tren, agafes un altre tren petit que travessa els carrers i t’apropa al temple on està aquest Buda.

El temple en si pràcticament no té res, el que té és aquest Buda gegant de bronze d’11 metres d’alçada i 120 tonelades de pes que va ser construït al voltant de 1252. Està al mig d’un pati, per dir-ho d’alguna manera, i és impressionant, a mi m’ha agradat moltíssim. Hem segut un moment al costat i l’hem estat  observant, estava ple de gent, hi haviem turistes però molts japonesos i molts col·legis. Hem llegit que abans estava dins d’una estructura de fusta que al s,XV la va destrossar un tsunami, perquè aquesta ciutat està a tocar del mar. I arran d’això ja no es va tornar a construir al voltant d’ella, es va deixar a l’aire lliure, i la veritat és que mirant l’expressió que té aquesta figura, que és tan gran i tan pesada, m’he imaginat com l’aigua destrossava tot el que tenia al seu voltant i ella es quedava allà quieta, impertérrita, i com ha aguantat a través del temps, i la seva expressió em fa com una sensació que ha suportat tot el pes de l’univers. La veritat és que m’ha impressionat.

També es podia visitar per dins.

Avui feia sol, feia un dia esplèndid, i sortint d’aquí hem anat a passejar pels carrers de Kamakura, que és molt maco, fins a un altre temple que està ple de figuretes petites de pedra com a protecció pels nadons morts o no nascuts que els han col·locat els seus pares. L’hem visitat, hem pujat unes escales que porten com a un mirador, hem baixat i evidentment se’ns ha fet el migdia, perquè hem arribat tard.

Hem tornat a agafar el tren petit i aleshores des d’allà hem anat a buscar un restaurant recomanat per alguna web, però quan anàvem de camí l’ Isidre deia, ostres, és que amb tota la gent que ha baixat dels trens, i que hi havia als temples, pel carrer veig molt poca gent.

El cas és que hem vist que el restaurant que havíem escollit estava tancat. Perquè a partir de les 14:30 molts tancaven. He buscat un altre que estava com a l’altra punta de l’estació i en tornar hem arribat a un carrer ultra, ultra pleníssim de gent, molt comercial, ple, ple de botiguetes de dolços i de menjar bo, i tota la gent estava allà. Vull dir, espectacular, que per cert, crec que no he fet cap foto.
I en un carreró mig amagat hi havia un restaurant que la cambrera era simpatiquíssima i hem dinat allà súper bé. Era un restaurant petit. I clar, quan hem acabat de dinar ja era molt tard, perquè els temples tanquen a les cinc, eren com les tres i mitja, la resta de temples estaven bastant allunyats i hem dit que ja havíem visitat Kamakura i que ja està, aquí ja es quedava la visita d’avui.
Hem tornat en tren, ha sigut una mica odissea perquè hem fet un trasbord i hem hagut d’esperar una mica, però amb el segon tren la veritat és que davant nostre hi havia un senyor trajeado dormint, caient-se cap al costat i un parell o tres de personatges. I bé, ens hem començat a montar històries sobre de què devien treballar i sobre què devia passar, i ens hem fet un fart de riure. Anar en tren per si sol ja és súper entretingut si et fixes una mica en el personal.
Quan hem arribat a Tòquio estava diluviant, però diluviant tant que només sortir del metro hi ha un 7-Eleven, ens hem comprat uns paraigües, hem comprat l’esmorzar de demà i ens hem vingut per l’habitació. I de moment això és tot.

Finalment ha parat de ploure i hem anat a sopar a on haviem escollir ahir. Un plat de tempura amb arròs.  Curiosament només tenien dos plats per escollir i és que ens ho hem trobat a més llocs. Són especializats en un plat, tempura o ramen o truita i ofereixen alguna petita variació.

Ara són les 21:20 i estic derrotada encara que trobo que el dia ha sigut tranki. Espero poder dormir bé per fi. Demà més