El dia d’ahir va ser molt heavy, perquè era l’últim dia que teníem a Kyoto i una sensació increïble de no haver vist res i que ho teníem tot per veure, encara que sabíem que no arribaríem a tot.
Vam matinar dins de les nostres possibilitats. Va passar que el dia anterior, just a la cantonada on estem allotjats, vam veure que hi havia un petit funicular, o un petit trenet, que portava directament al bosc de bambú, que és una de les coses típiques de veure a Kyoto. I també és un d’aquests llocs que són plens de gent, que recomanen anar a primera hora.
I encara que no era just la ruta que tenia pensada, ja que ho teníem al costat de l’allotjament, vam decidir començar per aquí el dia.

El trenet és una monada, és com un vagonet que fa una volteta per un barri, quan vam arribar al bosc ja hi havia força gent.
Tot el que diuen d’aquest espai és cert. Sí, es posa com un ou de gent. I sí que és un bosc bastant gran de bambú, però com va dir l’Isidre, tots estàvem com si no haguéssim vist una canya de bambú a la nostra vida.  Vist tot una mica amb perspectiva et fas un fart de riure, la veritat.
Jo el vaig trobar maco,  penso que val la pena de visitar-ho, si pots al més aviat possible, això és veritat, perquè vam fer una ruta circular que al final vam acabar en el mateix lloc per tornar i ja al cap de dues hores estava impossible de gent, horrorós.
La ruta la fas per un camí força ample obert al mig del bosc, és a dir, no camines pel mig de les canyes.

Quan arribes al final hi han diferents opcions senyalitzades, vam decidir arribar-nos a un carrer protegit de cases considerades Patrimoni. De camí vam visitar un temple petitonet, va ser molt divertit perquè estaven fent una gravació, semblava com d’una sèrie d’època i aleshores hi havia les actrius i els actors vestits d’època i ens feien parar per gravar i així. Era un petit temple budista.

I després vam anar passejant tranquil·lament. Aquí ja no hi ha gent o hi ha molt poca perquè la gent es para en el que és més típic, que és el bosc i res més. Vam anar passejant gaudint d’aquella zona de casetes baixes, clàssiques i és que va ser superagradable.
Sí que potser tens aquesta sensació que estàs perdent el temps, però és que jo crec que va ser tot el contrari.
Un cop arribat al final del carrer, amb el Google Maps vam buscar com tornar cap al centre i marcava una parada d’autobús, però el recorregut del GPS et portava com a una cantonada que hi havia un rierol i una muntanya. I ens vam quedar com dient doncs com hem d’anar fins a la parada d’autobús?
Va ser divertit perquè just darrere hi havia una casa amb un cartell que posava que per anar a la parada del bus havies de donar la volta, retrocedir i anar per unes escales. I un senyor molt simpàtic en el jardí fent-nos senyals i rient i clar, li vaig dir que el Google Maps estava malament i el tio reia i deia que sí, o sigui que tots anem a parar a la cantonada de casa seva, l’home era adorable.

Vam agafar l’autobús que per cert anava ultra petat, perquè els busos de línia són força petits i en els punts turístics els guiris els petem. El problema és que no n’hi han alternatives.  Jo estava en plan, coses a veure a Kyoto que no ens podem perdre, per  favor,  i una era el Pavelló Daurat.
Vam arribar cap al migdia i vam dir, va, doncs primer dinem i després visitem-lo.
L’Isidre, que és un crack buscant restaurants, va trobar un moníssim on vam dinar molt bé, jo una tempura i ell un guisat.

I sortint de dinar, vam visitar el Pavelló Daurat. És un pavelló que està cobert de pa d’or davant d’un estany i aquí hi havia milions de persones també. Et fan un recorregut al voltant de l’estany. Amb el què vam flipar molt és com va la gent en plan manada. Nosaltres anavam parant buscant racons on poder observar i veies com la gent passava de llarg sense mirar res, que segurament nosaltres també ens deixem coses però no sé. Almenys parar un moment i observar…
L’estampa és bonica, el pavelló té una història  molt antiga, és del 1100 i escaig, però està refet del 1950, perquè es veu que tres anys abans a un monjo se li va anar la pinça i el va incendiar,  que tampoc era del 1100, era posterior, o sigui, s’ha reconstruït diferents vegades al llarg del temps.
Els jardins estaven bé, però res a veure amb els que vam veure el dia anterior. La veritat és que com els temples del dia anterior, res. Encara i així val la pena veure-ho, és espectacular, molt maco.

D’aquí hi ha un carrer que et porta a un altre temple que es diu Ryōan-ji que és famós perquè hi ha un petit jardí zen de pedres i sorra raspallada.
Aquí ja estàvem una mica fets caldo, vam anar passejant, que eren 20 minuts. Quan vam arribar allà, eren escales per pujar, i clar, va haver-hi un moment que vam a dir, mare mia, és que…
Total, que entrem i ens va deixar una mica xof, perquè a veure, sí que és un tros de jardí amb tres pedres i la sorra raspallada, però penses, bé, no ho sé, m’ho imaginava més gran. En canvi al voltant hi haviens uns jardins amb un estany ple de nenúfars preciós.

Total, que amb tot això ja anàvem per mitja tarda i vam tornar a l’estació de Kyoto per reservar els trens del dia següent, perquè aquí és recomanable reservar. També ens anava de pas per la següent parada, que per a mi sí o sí, ho havíem de fer.
Aquí ja estàvem bastant morts, però és que pensava, no pot ser que estigui a Kyoto i no vagi a veure el temple de Fushimi-Inari, que és molt famós i molt espectacular.
És un temple sintoista i, per tant, està obert les 24 hores del dia i deia doncs m’és igual arribar que ja estigui acabant el dia.
De l’estació de Kyoto hi havia un tren que ens portava i només baixar del tren tens el temple.
Aquí vaig tenir una sensació bastant agradolça. Hi havia força gent encara, eren ja les set de la tarda i quan vam travessar la primera porta hi havia com un pavelló davant i per un segon vaig tenir la sensació que sonaria la música d’uns autos de xoque.
Em giro i li dic a l’Isidre, hòstia Isidre, acabo de tenir una sensació… I em diu què, que acabes d’entrar al Port Aventura en la secció d’Àsia, no?
I em vaig quedar molt feta caldo, perquè era l’últim que desitjava sentir i pensava, per favor, no pensis això, no ho pensis, intenta, per favor, mentalitzar-te que estàs en un temple sintoista molt important, que aquí tots els negociants i comerciants van pagar un tori per tenir bona sort i s’ha creat tot un camí de toris al voltant de la muntanya, que és una meravella, és que és una meravella.
Però hi havia molta gent, la gent molt incívica, és que molt incívica. Hi havien cartells molt grans que indicaven prohibit seure i ple de gent asseguda, la gent cridant a tot arreu, per tot arreu possava que és un lloc de pregària, per favor, no parleu alt. Tothom cridant, fent-se les fotos de qualsevol manera, molt irrespectuosos.
I va ser una sensació molt agradolça.
Vam pujar una mica, perquè això puja per la muntanya, ja estàvem molt muertos, i vam fer com a mitja alçada. I bé, sí que va haver-hi alguns moments que et podies trobar sense gent, pocs, però sí que vam trobar un tros que estava ple de toris i altars i ens vam quedar allà una mica, arreplegats, doncs observant i mirant, i ja vam tornar a baixar.

Com que anavem amb el tema d’últim dia haviem decidir anar a Gion a sopar una hamburguesa japonesa. Vam ser una mica inconscients perquè quan vam arribar el barri estava a petar i hi havia cua a tots els llocs per dinar i se’ns va caure tot una mica a sobre. No ens vam trobar amb esma de començar a buscar i vam decidir tornar a l’hotel, vam acabar menjant una hamburguesa….a un McDonalds, no ens jutgeu per favor que no podiem més i vam tornar de retirada.

Coses que sempre m’oblido d’explicar.
Per exemple, el temps està sent fantàstic. Ara portem un parell de dies ennovulats,  una sensació com de 22 graus. Malgrat que si surt el sol carda calor. Sí que el primer dia d’arribar a Kyoto estàvem a 30 graus i allò era la muerte, però està fent força bon temps.
Què passa? Que m’he portat tres jaquetes, no una ni dos, tres. O sigui, fatal. Dues samarretes de màniga llarga. És que no sé en què estava pensant quan vaig fer la maleta. Em sobra la meitat de la maleta que porto.
Una altra cosa, no cal portar sabons de cap tipus. A tots els hotels, a tots els allotjaments te’n donen.
Després el tema de la seguretat. Tens molt la sensació de seguretat. Jo vaig amb el bolso obert la meitat del temps perquè vaig traient i posant el mòbil, però a l’estació de Kyoto sí que vam veure que portaven a un senyor detingut, esposat, i el portaven tres policies vestits d’uniforme i cinc tios vestits de civils.
O sigui que, per una banda, evidentment que ha d’haver-hi delinqüència, perquè són ciutats de milions de persones, però també hi ha molta, molta vigilància.

I per avui ja n’hi ha prou.