Ahir va ser un dia de trasllat bastant normalet, vam arribar a Kyoto cap al migdia passat. L’estació de Kyoto és una bogeria, per variar. Moltíssima gent, moltíssim turista i per arribar a l’hotel havíem d’agafar un bus. Bé, ho típic de descobrir com funciona tot.
És un hotel normal i corrent, sense gaire història perquè ens va costar bastant trobar allotjament a Kyoto. Aquí estarem quatre nits.
Després ens vam apropar al barri de Gion, que és, teòricament, el barri antic de les geishes i tot això. Bé, un horror de gent, escandalosament ple de turistes, que crec que a Kyoto li pasa com a Barcelona i tantes ciutats que està morint d’èxit, perquè el barri en si sí que es veia maco, però és que era un escàndol de gent.

Per cert, en els carrers laterals del carrers principal de Gion hi havia cartells de carrers privats No Foto, i evidentment ho vam respectar i no vam fer fotos d’uns carrerons moníssims.
Encara i així vam fer una volteta, per algun  d’aquests carrers, que és molt maco realment, i vam anar cap a Pontocho, que és un carreró també ple de restaurants. És un carrer que va paral·lel al riu i els restaurants tenen terrasses que donen al riu. És força llarg i a veure, és molt maco amb els fanalets i les llumetes i tot, però bé, en fila índia i fent cua només per passejar pel carrer.
Després vam sopar en qualsevol lloc que vam trobar, unes boles rares que portaven pop a dins.
Al cap d’una estona vam tornar a voltar per altres carrers i realment és enorme. Vull dir, no ens vam fer ben bé la idea de com de gran és Kyoto, però déu-n’hi-do. Al final, amb el metro, vam tornar a l’hotel a descansar.

Total, que avui ha sigut el dia d’anar a visitar Nara, una altra excursió amb el tren. Nara és una ciutat que està com a 50 minuts de Kyoto i principalment és famosa perquè té un parc ple de cérvols per tot arreu. I et venen galetes perquè els hi donis de menjar ( que nosaltres hem passart)i teòricament són animals sagrats i estan per allà a sus anchas, tots felicianos a la caça i captura de la galeta.
A veure, té la seva conya, a més jo no sé si és que els dimecres és el dia dels col·legis, perquè estava ple de col·legis i el dimecres passat vam estar a Kamakura, també.
I el tema dels cérvols amb tota la criaturada que ja havia per allà, doncs ha sigut simpàtic.

Però a part dels cérvols a Nara hi ha, entre molts altres temples, el temple més antic del Japó que conté, a més, el buda més gran del pais. El temple Todai-ji. Dins de la seva sala principal té el Buda més gran, una mica més gran que la de Kamakura i és impressionant. És un temple que ens ha impressionat moltíssim. Té una entrada enorme, tota de fusta, i tota l’estructura central és la més gran del Japó, tota feta en fusta.
I hem estat una bona estona voltant i mirant-ho tot. Feia molta calor, molta humitat, ens recordava una mica el juliol de Barcelona.

I sortint d’aquí hem anat a veure la zona de Naramachi. Un barri que està a dues parades de bus i de cop i volta hem entrat en uns carrers plens de pau i de silenci, tot molt bonic, carrers amb cases baixes, tot és molt net, a tot el Japó tot és molt net, no n’hi ha papers pel terra, no hi ha brutícia, no hi ha grafitis enlloc.
Hem anat passejant, l’Isidre ha localitzat un petit restaurant a prop. Abans hem visitat una casa museu gratuïta d’arquitectura Edo, molt bonica.

Total, que hem dinat en un restaurant molt petit, teòricament tailandès, però era superpetit, i allà hem provat un gelat que està a base de gel picat, que no hem fet foto, però estava molt bo.
I després hem anat caminant pels carrerons i hi havia botiguetes com una mica antigues, de tant en tant, de ceràmica, i hem acabat en un carrer comercial. Hi havia moltes botigues de kimonos com de segona mà, però no he trobat cap que em fes el pes. És que busco un tipus d’estampat molt concret que no trobo.

I finalment hem anat a buscar l’estació per tornar a Kyoto que amb la tonteria se’ns han fet sobre les 19:00. Però  de camí hem trobat la casa mochis que s’ha fet famosa per instagram. En aquell moment no estaven fent però si que els hem provat iestaven boníssim, a més del sabor autèntic de matcha amb les mongetes vermelles.

Després de passar un moment per l’habitació l’Isidre que és un crack trobant restaurants ha localitzat un just al costat de l’hotel. Molt petit, tots els restaurants són petits i el cuiner anava treient el cap i comentant coses amb la gent. Allà hem menjat el millor ramen fins ara i quan hem marxat ha tret el cap per acomiadar-se.

Demà darem ruta per Kyoto i sembla que plourà tot el dia…veurem.