Sempre dic que els dies de trasllat no hi ha res a explicar i és que és mentida, els dies de trasllat són la mar de divertits, sempre passen coses.
Ahir vam sortir de Tòquio, ens va costar la vida trobar la via que tocava perquè l’estació de Tòquio és enorme. Vam agafar dos trens per arribar a Nagatsugawa, on hem passat nit i des d’on sortíem per fer la ruta Nakasendo. La ruta Nakasendo és com un camí de Santiago que passa per l’antiga ruta de Tòquio a Kyoto de l’antiguitat i ara és una ruta turística.
El cas és que en el segon tren quan n’estàvem arribant, jo sento per la megafonia que parlen en japonès i diuen alguna cosa de Nagatsugawa i li dic a l’Isidre, ah, mira, ja estem arribant, que bé arribem 5 minuts abans! Ens aixequem, baixem del tren a una estació petita, solitària, enmig del no-res i quan ens mirem i diem, hòstia, això està molt solitari, el tren tanca les portes i marxa i resulta que era dues parades abans, o sigui, fantàstic.
A més, anàvem amb el temps bastant just perquè volíem agafar un autobús i apropar-nos al poble de Magome, que és des d’on s’inicia la ruta, però voliem aprofitar la tarda per visitar aquest poble tranquil·lament i tornar a Nagatsugawa a dormir.
Finalment vam agafar el tren següent vam arribar a l’autobús súper just, va ser entrar a l’autobús i tancar portes, però ho vam aconseguir.
La tarda la vam passar a Magome, que hi havia poca gent i és un poble tradicional molt bonic, està al llarg d’un carrer, que és la pròpia ruta. Tot són cases tradicionals i com no, hi han botigues de souvenirs i diferents bars i restaurants, que la majoria ja eren tancats però vam trobar un molt macu obert i vam menjar sopa de fideus.

Vam pujar fins un mirador i ja de baixada
vam agafar l’ últim l’autobús i vam tornar a Nagatsugawa. Allà vam anar a l’hotel tipus una mica de convenció una mica en meitat del no res. Vam buscar un restaurant amb el gps que semblava que estava perdut però va resultar un lloc tradicional on vam sopar molt bé.

Organitzar la ruta Nakasendo i els desplaçaments tant d’anada com de sortida ens ha portat bastant mals de caps, perquè hem hagut d’agafar diferents petits autobusos que sortien cada hora, vull dir que n’hi havia molt pocs i que entre si no lligaven gaire bé per poder agafar-los seguits, ni lligava per agafar els trens, que també havíem d’agafar dos trens. O sigui que ahir a la tarda vam tenir una mica de maldecap amb tot això.

Aquest matí volíem agafar el primer autobús que anava cap a Magome i ha sigut impossible perquè des de l’hotel el primer l’autobús passava una hora més tard, no n’hi havia cap altre.
Hem anat cap a Magome i com avui és dissabte i és una ruta bastant dominguera, molts japonesos i gent estrangera anàvem cap allà, però jo crec que molta gent es queda en el poble de Magome, que és molt maco perquè a la ruta ens hem trobat a gent però no a tanta com semblava de primeres.
Hem arribat allà sobre les deu i Magome l’hem passat directe i hem començat la ruta. La ruta Nakasendo principalment és un camí que travessa una muntanya amb un bosc increïble, amb uns arbres enormes, travesa diferents rierols, és tot natura. Jo m’havia fet la idea que pel camí ens trobàvem més poblets, però pràcticament no hi han.
És una ruta que nosaltres hem trigat tres hores i mitja a fer-la. Pel camí sí que hi ha llocs de parades, on hi han lavabos, o hi havia un edifici on ens regalaven te, o llocs així. Però poblets no.
El què ens ha fet gràcia és que, de primeres, molts excursionistes que anaven portaven unes campanetes penjades de la motxilla i ens quedàvem en plan, la gent aquí amb aquestes campanetes penjades, fent el sorollet, però després ens hem començat a trobar campanes en mig del camí amb un lletrer que era, si veus un os, pica fort la campana.
I d’aquestes campanes ens hem trobat, jo crec que unes set en tot el camí, molts lletreros de vigileu ossos i en una d’aquestes, un cartell que explicava que l’ós japonès habita en aquelles muntanyes i que si et trobes un os no perdis la calma, intenta allunyar-te a poc a poc i si tens la campana, doncs piques, perquè això de la campana els espanta. No hem trobat cap os.

Aquesta ruta acaba a Tsumago, que també és molt maco, però no l’hem pogut gaudir gaire perquè ja havíem d’agafar l’autobús per anar a l’estació següent de tren per poder agafar el primer dels dos trens que ens porten a Takayama.

I encara i així hem hagut d’esperar després, però no hi havia un bus que ens lligués bé per poder-nos quedar a Tsumago, gaudir una mica més i no perdre el tren.
I ja està. Una cosa curiosa dels trens és que hi ha uns nois que van amb uniforme, van passant, van controlant-ho tot i cada cop que surten del vagó es giren i fan una reverència, que és com supercuriós. Bé, és que són raríssims els japonesos.

Aquests dies que agafem trens i sortim de Tòquio el què em sorprèn és que hi han moltes zones amb cases de dos plantes que mantenen l’estètica de les cases antigues i això confereix al paisatge una imatge molt caraterística del pais. I de tant en tant edificis gegants d’apartaments. Hi ha industria però també en qualsevol quadrat de terra una plantació d’arròs sobretot en aquesta zona de Nagoya.

Escric des del tren…arribarem a Takayama de nit. Demà més.