I finalment vaig arribar a Kandy. La raó per la qual vaig deixar Kandy pel final va ser per poder veure la Esala Perahera, una festivitat budista que dura vàries setmanes. El festival en qüestió es fa cada dia a les 19:00 i és com una cavalcada de reis però amb elefants de debò enlloc de carrosses i moltes danses tradicionals. Com que vaig arribar al migdia i tenia dos nits per veure-ho, la primera nit vaig anar a investigar com funcionava, al no tenir ni idea, vaig acabar al principi de tot. Tota la comitiva surt del temple de la dent de Buda (molt important perquè es veu que hi ha una dent de Buda, malgrat no es pot veure perquè està dins d’un joier, o sigui que igual no hi ha res i allà tota la penya venerant res, jo i les meves càbales mentre visitava el temple al dia següent). Doncs això, que la primera nit vaig anar a petar a on més gent hi havia i no ho vaig veure gaire bé. A sobre un mozalbete va intentar lligar amb mi pensant-se que tenia la seva edat, 26 anyets, és va quedar planxat en dir-li la realitat i jo em vaig portar un bon atac de riure. Em va costar una mica treure-me’l de sobre.

Resulta que la gent agafa posicions cap a les 12 del matí, va tota la família i seuen a terra a sobre de plàstics. I jo em vaig dir que passava. Així que pel matí vaig visitar el temple i una hora abans vaig anar pels carrers per on passa la comitiva i vaig trobar un esglaó en una cantonada a on ho vaig veure de perles.

És remarcable la quantitat de policia que hi havia i els controls que fan. En tots els carrers d’accés a la zona catxeaven i miraven les bosses. Durant la comitiva, hi havia un poli cada metre i mig al llarg del recorregut. Anant a buscar el bus, quan ja havia acabat, vaig veure un grup de polis en formació i el seu cap agraint-los la feina feta (ho sé perquè vaig sentir com li explicava algú a un guiri). Vaig trobar que la majoria de polis tenien cara de bones persones, com de bonatxons i també hi havien moltes dones policia.

El tema dels elefants a mi em fa una mica de cosa, porten moltes cadenes a sobre i alguns les cames del darrere lligades amb cadenes perquè no puguin fer passes grans, que voleu que us digui, a mi això no m’agrada, prefereixo veure els animals en el seu hàbitat natural. Durant el dia els elefants, que hi han un munt, els tenen dins dels jardins del temple i els cuidadors és dediquen a banyar-los, he de dir que he vist als elefants suspirant de plaer, literalment.

Aquesta la considero la meva última parada, si bé ara estic en un jardí de luxe, en una casa privada en Negombo, per anar demà a l’aeroport. Kandy és per a mi el final del viatge. I no podia faltar el meu regal, que ha aparegut en forma de la Senyora Priya. La Senyora Priya és la mestressa de la casa on m’he allotjat a Kandy. És una casa familiar, també trobada per airbnb, una mica allunyada del centre, haig d’agafar un bus i caminar per un camí sense il·luminar (el festival dura tres hores, torno sobre les 22:30). Allà viu el matrimoni ja jubilat, amb la filla adolescent, però qui porta el cotarro és la Senyora Priya. O mamma Priya com he acabat dient-li. Ja quan vaig arribar m’havia dit que em preparava el menjar, me’l va posar a taula i es va seure davant a veure com menjava, com que inicialment vaig agafar els coberts i aquí és menja amb la ma dreta, em va explicar com es feia i no va quedar contenta fins que no ho vaig fer, mentre, s’aixecava, anava i tornada. Així també amb els esmorzars, mirant que menjava, obligant-me a beure gingerale perquè es molt bo per la panxa, com si fós la meva mama, i preguntant-me a quina hora havia arribat a la nit, que havia vist, quins plans tenia al dia següent, com una mamma, vaja. La mamma Priya, aquest matí, abans de marxar i després d’assegurar-se que havia acabat l’esmorzar m’ha fet un regal, una mena de tela de bellut negre amb el dibuix en brillant d’un dels ballarins del festival, fent-me tota mena d’explicacions, per suposat, de com ho havia d’emmarcar i penjar en una paret de casa. L’he fet una abraçada i he intentat fer-li un petó, però crec que aquí no són molt donats a petons. I com no, quan ja sortia per la porta m’ha preguntat si havia revisat l’habitació i no em deixava res. No puc negar que baixant pel carrer, carregada amb la motxilla, m’he emocionat, tampoc és  que m’hagi arribat a entrar res a l’ull, eh! Però sí que hi ha hagut aquesta sensació d’agraïment, de regal i de satisfacció per com han anat les coses. I sobretot per trobar-me aquests petits tresors, tan senzills però alhora,  tan grans. No negaré el cansament, els moments de desencís, de no saber que fer, d’angoixa per trobar els llocs o descobrir com anar-hi, però sempre he rebut una resposta positiva d’ajuda que m’ha facilitat el camí i sé que quan recordi aquest viatge, un somriure apareixerà a la meva cara.

En el viatge en tren, per suposat no he trobat seient perquè he arribat massa just, no havia calculat prou bé el temps que necessitaria per acabar-me l’esmorzar de la mamma Priya. M’he apostat a la porta pensant que era una bona manera de fer el meu darrer viatge en tren. Aquest anava molt petat i un noiet molt primet s’ha posat de peu al meu costat, abocat cap a en fora, al cap d’una estona li he dit si volia seure, li he dit perquè era molt escanyolit perquè dos com jo no hi cabem en el llindar de la porta, ja us ho dic. Amb aquest noi no hem parlat. Al cap d’una estona ha aclocat el cap entre les cames, recolzat als braços perquè s’estava dormint i he notat com el cos li vencia cap a endavant, li he agafat de l’espatlla i s’ha despertat però al cap d’una estona ha tornat, li he tornat a agafar de l’espatlla i li he fet un gest com de no et preocupis i per la meva sorpresa s’ha deixat anar i s’ha quedat adormit, jo agafant-lo, controlant que no caigués, ha sigut una estona maca, trobar-me amb aquesta complicitat i el que més m’ha agradat és que no ha calgut dir paraula. Després ha anat pujant més gent, ell ha acabat amb tres nois més mig penjats de peu de la porta i jo m’he anat cap a dins a controlar la motxilla, ja a l’estació ha coincidit que anava davant meu i ha sigut una manera d’acomiadar-me, veure com anava pel seu camí.

Són les petites coses que han construït un tot. El meu viatge a Sri Lanka.

23 de Juliol de 2016 – 13 d’Agost de 2016.