Japó. Hiroshima. Museu del Memoràndum per la Pau. Dia 16.

Sortim de Miyajima i fem una parada a Hiroshima de nou. Primer, perquè d’aquí agafarem el tren que ens portarà a Osaka, que és la propera parada, i segon, perquè abans-d’ahir no vam poder visitar el Museu del Memoràndum de la Pau, perquè no hi havia places i vam treure entrada per internet per avui.
Primer vull fer un incís i és que vam trobar que estava molt mal organitzat. Hi havia un excés d’aforament que no entenem, perquè si posen les entrades a la venda per internet amb horaris, crec que haurien de reduir l’aforament, ja què tota la part com més dura de l’exposició està distribuida en un espai bastant estret i hi ha molts panells a les parets amb informació que, evidentment, la gent volem parar i llegir-los i mirar el que expliquen i l’acumulació de gent era tal que va ser impossible. Anavem avançant tots apretats com podiem.
Encara i així vam poder veure per sobre una mica, fer-nos una idea bastant clara de tot el que mostra aquest museu.
El museu està organitzat en diferents parts i de primeres tenim unes fotografies de com era Hiroshima abans de l’explosió i després.
Després entrem en una part més delicada on s’explica tot el que va passar a partir de la bomba, perquè el dia de la bomba va ser molt heavy, però el pitjor evidentment va ser després.
Hi ha molta informació sobre declaracions de testimonis que ho van viure en primera persona. Hi ha fotografies molt dures sobre les persones que van quedar molt malmeses en el moment de l’explosió i que van patir dolors horrorosos a partir d’aquell moment durant els mesos o anys posteriors.

Hi han exposades robes i material divers relacionat amb persones en concret amb la seva fotografia i una explicació de qui eren.
També expliquen com van començar a organitzar-se. Una de les majors preocupacions que van tenir les autoritats van ser la quantitat de criatures que es van quedar orfes. I van crear orfelinats per acullir-los. T’expliquen la història de la Sadako, una nena que tenia 2 anys quan va esclatar la bomba, que va créixer sana fins els 10 anys on va desenvolupar leucèmia i finalment va morir, la Sadako es va proposar fer mil grues d’origami inspirada en una llegenda japonesa, si n’aconsegueixes fer 1000 grues els deus et concediran un desig. La Sadako va morir abans d’aconseguir-ho però els companys de classe decidiren continuar fent-les i van escriure un llibre que va inspirar el Monument als nens per de la Pau que es troba al parc del Memorandum.
També expliquen que amb el temps els supervivents no només van haver de superar una època d’un dolor físic i emocional molt fort, sinó que al cap dels anys van començar a aparèixer les seqüeles de la radiació amb malalties, principalment leucèmia i càncer, i que tota la població vivia amb aquest patiment de la por de caure malalt i els que van caure malalts amb un altre patiment de dolor físic i finalment de mort prematura.
També que van haver-hi evidentment molts naixements amb nens amb problemes físics i mentals degut a la radiació.
Aquesta és la part més dura.
Després hi ha tota una part més àmplia on s’explica com es va quallar políticament tot el tema de la bomba, com va anar la Segona Guerra Mundial al Pacífic, i tots els tractats i totes les reaccions dels països a partir d’aquell moment arran d’aquestes bombes.
I també com es va decidir que Hiroshima fos l’epicentre del Memorial per la Pau, que sempre han lluitat en contra de les armes nuclears i de qualsevol guerra.
El museu en si és, evidentment, molt interessant i important de visitar perquè és una part de la història molt fosca que no fa tants anys que va passar i si mirem la humanitat en quin moment estem, t’adones que no s’ha fet la feina que s’havia d’haver fet i que la humanitat és una mica desastre, la veritat.