Escric aquestes paraules ja des de l’aeroport, esperant el vol de tornada. Vam sortir d’Osaka, direcció Tòquio, com a punt final del viatge. Per cert, en aquest trajecte de tren es veu el Fuji i és sorprenentment gran i imponent.

Vam arribar per la tarda i després de situar-nos a l’allotjament en el barri d’Asakusa, que està al costat del Temple de Senso-ji, que era una de les visites pendents de veure de Tòquio juntament amb el Palau Imperial, ens vam dirigir ja cap a la tarda nit cap a Shinjuku i el Golden Gai, aquest grup de carrerons amb tasquetes que no vam poder veure de nit. La veritat és que no té res a envejar a Osaka, és bastant boig també. I aquí trobo que té un punt tèrbol que a Osaka no vaig saber veure o no vaig trobar, però Shinjuku es veu ja un bajofondo, una mica això, més tèrbol. Moltes noies vestides com nines, buscant clients. Clar, no puc saber si només busca clients de copes o alguna cosa més. Bastant brutícia, ens vam trobar un cubell de les escombraries replet de rates, molta gent a les cantonades a la cerca del client. No sé, una mica tèrbol tot plegat. El grup de carrers de Golden Gay, doncs és divertit. Està ple de tavernetes molt petites, aquest gust que tenen els japonesos pels espais hiperpetits, amb quatre o cinc taburets amb una barra i prou. Principalment és per prendre copes. N’hi ha izakayas per sopar, però això quatre-sis persones, superestret. Vam fer una volteta, vam veure l’ambient, però no ens va fer molt el pes per sopar. Tots aquests carrers acaven amb una olor a menjar i freixits que al final tira enrere. La veritat és que trobo que Japó fa olor a menjar que se m’ha fet molt cansat. Ja per Shinjuku vam trobar un lloc per fer un ramen que va ser una mica xof, perquè era d’aquests llocs que tens la barra al voltant de la cuina i de cop i volta la noia treu els tetrabrics de brou, que et quedes com dient, okis, per què no ho fas una mica d’amagat i em crec que estic menjant en algun lloc més original, jo què sé. Part de l’experiència. I això va ser el dia d’arribada a Tòquio.

Comencem l’últim dia a Tòquio aixecant-nos aviat dins de les nostres possibilitats per visitar el temple Senso-ji. És un dels temples més importants de Tòquio i ja sabíem que ens el trobaríem a petar de gent, el que sempre no deixa de sorprendre la capacitat d’acumulació de turisme, i gent japonesa també, que et trobes en aquests llocs turístics. El temple és impressionant, vam fer una volta i té un carrer que porta al temple ple de botiguetes. Vam comprar alguna coseta i ens vam dirigir cap als jardins del palau imperial.

El palau imperial en si, mira, la veritat és que no el vam veure. Vull dir, són uns jardins molt macos, estan dins de tota una muralla fortificada que és de l’època Edo, que és impressionant. Ens va recordar una mica el sistema de pedres de muralla dels inques de Perú. Del castell d’aquella època només queden les muralles, hi ha un gran fossar i un jardí molt maco on hi havia un col·legi de nens jugant i bé, una mica la vida tokiota tranquil·la. Va ser un moment maco. Però el Palau, el què  és el Palau I.perial no el vam saber veure. Som uns turistes una mica sapastres.

Se’ns va fer cap al migdia i per allà a la vora era tot d’oficines i vam dir anem cap al barri. Asakusa és un barri residencial, jo el vaig trobar molt bonic, és peatonal, casetes baixes. Ens va recordar una mica el protagonista de Perfect Days al lloc on viu que crec que no és aquest barri, ho haig de buscar on era (ho hem investigat i és el barri del costat, d’aquí que ens ho recordés).

El què passa és que aleshores vam arribar cap allà a dos quarts de tres i tots els restaurants estaven tancats perquè tanquen més aviat, tornen a obrir a les cinc, i anàvem buscant i buscant i  no vam trobar cap lloc on dinar. Finalment vam anar a un lloc de menjar fet i vam comprar quatre coses i ens la vam menjar a l’habitació. Vam descansar una mica i després vam tornar cap a la part del temple del Senso-ji, no al temple sinó al voltant, que hi ha un Don Quijote gegant que obre les 24 hores al dia, que a nosaltres això ens al·lucina perquè s’ha d’estar boig. El Don Quijote és com una mena de Corte Inglés però de coses molt frikis i és enorme i a mi aquests llocs m’atabalen, la veritat, no m’agraden gens. Té quatre plantes. Primer que ho vam trobar més car, comparant coses que havíem comprat en altres llocs més barates de souvenirs. I després que la gent que hi havia i tot el que hi havia era una bogeria.

D’allà vam sortir i vam anar a l’Uniclo que l’Isidre volia comprar roba. Vam arribar pels pèls perquè tancaven a les vuit i no ens vam adonar de l’hora que era. Alguna cosa es va comprar perquè aquí està súper barato. Vam sopar un ramen en un lloc qualsevol i vam anar de retirada.

Aquest matí, doncs hem preparat maletes i hem anat cap a l’estació de trens de Tòquio amb la idea de deixar les maletes en consigna i fer una última volta, a més ens haviem deixat per a últim moment acabar la calderilla en les màquines de treure boles amb sorpreses, que aquí hi ha una veritable falera amb això. Tothom en treu i ho porta penjat de les motxilles o els bolsos. I just la nit anterior no vam trobar cap botiga i portavem tot el viatge trobant-nos d’aquestes màquines per tor arreu i estavem amb la cosa de què acabariem marxant sense comprar-ne. Finalment vam trobar per treure unes quantes.

Però abans d’arribar a l’estació vam ser testimonis d’una disputa en un autobús.  Resulta que per arribar a l’estació de trens haviem d’anar en bus. Els busos no són molt grans i quan vam pujar ja anava força ple. Ens vam quedar d’empeus cap al principi. Resulta que algú va estornudar de manera molt ostentosa. Aquest senyor estava assegut en un seient individual i el senyor del davant es veu que es va girar i li va dir alguna cosa disgustat. Nosaltres això no ho vam veure, però vam sentir els crits i resulta que el sr.  que va estordunar, que per cert portava mascareta, es va ofendre i va començar a donar mastegots al de davant, i aquí ens vam fixar, al final  el de davant es gira i l’altre li fot una cleka en tota la cara. Jo vaig flipar, total que el què rep la cleka li diu alguna cosa al conductor que ja havia parat el bus i aquest parla per radio amb algú i va acabar venint la policia i separant als dos personatges per prestar-lis declaració. I tots fora del bus perquè el bus es quedava allà fins que no es clarifiqués tot i vam haver de pujar al següent bus. El sr. que va estornudar es veia molt humil i li tremolaven les mans, a mi em va fer pena. L’altre se’l veia més sobrat però en canvi en cap moment li va aixecar la ma i va aguantar els mastegots. Tot ben curiós.

Vam estat per la zona de l’estació de Tòquio, que l’estació central de tren de Tòquio és molt bonica, és un edifici de maó i hem estat voltant per ahí. I a partir d’aquí tota la odissea de tornar amb tropecientes hores de vols. Ara ja estem a casa i tot sembla un somni. Tenim la sensació que tot ha sigut molt bèstia.  Que hem rebut un munt d’estímuls i detalls que trigarem dies a pair.

Tot tan diferent, hem al·lucinat amb tot, la cultura,  l’urbanisme, les persones. La societat japonesa té una personalitat colectiva molt pròpia. Ens ha sorprès el nét que està tot. Hem vist una senyora recollint un paper del terra o persones natejant les males herbes que surten a les boreres, o escombrant quatre fulletes del terra, per exemple. El tema de què no hi han papereres i tenen la costum de què cadascun s’endú les deixalles a casa és tal qual. Ah i no hem vist un sòl grafiti en tot el què hem visitat.

El contrast entre la ciutat ultra moderna, amb edificis enormes i vies de tren entremig i les zones amb casetes de dues plantes, d’estil tradicional…

Als japonesos els hem trobat encantadors i súper servicials. Molt detallistes en el tracte a l’altre. De vegades exagerat des de la nostra perspectiva, però súper interioritzada per ells. Per exemple, els conductors d’autobús s’acomiaden de cada persona que surt (i si surten 15 persones ho diu 15 cops) amb la frase, (arigatō gozaimashita), que significa «moltes gràcies» (en passat, per haber utilizat el seu servei) i aquesta frase la diu tothom constanment a qualsevol lloc que entris, una estació, un bus, una botiga… tots s’acomiadan quan surts d’un restaurant petit, el cuiner des de dins també fa la cantarella. És súper curiós.

També ens ha sorprès la infantilització de la publicitat masiva que reben. Hi ha publicitat a tot arreu i la gran majoria amb estil d’anime o amb els protagonistes molt infantilitzats. I per contra, tots els homes van molt seriosos, tots tallats pel mateix patró, vestit d’home fosc, camisa blanca, sense corbata, sabates amb una mica de punta ( com aquí a principi dels 2.000) i de mala qualitat en molts casos. Tots mig adormits en el metro o el tren ( és cert això que expliquen). Vaig estar cotilleant mentre anàvem en metro o tren i molts miravem còmics en el mòbil, dones també.

No sé, són tot de pensaments variats que em vénen al cap…

I per cert, em vaig oblidar dir que a Kyoto,  anant al temple on plovia vaig entrar en una botiga on tenien el kimono més bonic del món…la foto no fa justícia, és preciós!!!!

I aquí donem per acabades aquestes cròniques, que no pas el viatge que continuarà a les nostres vides per molt de temps temps