El dia dedicat a Osaka vam estar amb una mitjana de 30 graus amb molta humitat, o sigui, calor per nosaltres.
Pel matí ens vam apropar a Shinsekai, uns carrers a prop de l’hotel on es troba la torre de comunicacions Tsukentaku però vam veure que era una zona dedicada més a l’oci nocturn i vam decidir que tornaríem a la nit.

Aleshores ens vam desplaçar fins al castell d’Osaka, que per fora és molt bonic, està en un parc molt maco, però es veu que per dins és una reconstrucció i no vam entrar perquè ja havíem visitat el d’Himeji i vam considerar que no calia.
Vam estar una estona pel parc, mirant el castell per fora.

I d’aquí ens vam dirigir al Santuari de Sumiyoshi Taisha. Per arribar-hi vam haver d’agafar un tramvia molt cuqui que anava per unes vies entre un barri molt pintoresc i va ser molt divertit perquè quan arribes a l’estació has de sortir per la porta del conductor i allà has de passar una targeta per pagar.
I nosaltres ens vam aixecar i aleshores el conductor es va posar dempeus i ens va indicar com ho havíem de fer, com si pensés que no sabíem fer-ho, però era molt, molt amable. I quan li vam donar les gràcies i vam sortir, el senyor per la finestra del tramvia ens va saludar amb la mà amb un somriure i va ser súper cuqui.
És que la gent del Japó és… molt, molt amable, molt simpàtica. Ens estem trobant gent adorable.
Com que aquí vam arribar ja al migdia, que hi feia molta calor, vam pensar de millor primer anar a dinar i després visitar el temple.
Ho vam buscar al Google i vam trobar una izakaya a res, 26 metres, però s’havia de  girar la cantonada i en arribar era una izakaya molt antiga, molt velleta i ens vam quedat una mica amb el dubte de si seria aquí o no.  A veure si és que n’hi ha alguna al costat.
Ens allunyem res, un pas i surt corrents una senyora adorable, súper somrient i ens convida cap a dins.
A dins hi havia un parroquià  i una parella també japonesa dinant. I la senyora ens comença a donar milions d’explicacions, totes les explicacions en japonès, que això ja ens ho hem trobat més d’un cop, que la gent és súper amable i t’ho volen explicar tot, però t’ho expliquen en japonès.
I clar, tu vas somrient i li vas dient que vale, però no entens res.
I hi havia un parroquià que parlava anglès i amb un somriure preciós i volent-nos explicar-ho tot i molt a sobre i una mica atabalant, de dir per favor, però això què és.
Tenien com una mena de menú amb una truita, un bol d’arròs i un plat que l’Isidre va fer de pollastre i jo de porc amb ceba. I va estar bé.

Vam marxar i després vam entrar en el Santuari, un dels més antics del Japó.
Però resulta que vam entrar per un lateral i vam trobar que hi havia un petit pavelló, el lloc de rentar-se i ja. I clar, ens vam quedar una mica de “joder, hem vingut fins aquí per això?”, però bé, si és el més antic.
Jo pensava, és que no pot ser, perquè és que això és extremadament petit.
Vaig mirar el mapa i vaig veure que hi havia com un parc molt gran. Total, que estàvem en un lateral i vam sortir per una altra porta i ens vam trobar un temple molt gran, que aquí, en lloc de toris, hi havia banderoles on els empresaris suposo que havien fet donacions per tenir sort.
I això, pavellons diferents i tota una estructura que sí que realment es veia molt antiga, amb un pont que era l’entrada principal, un pont molt combad, amb una curvatura molt forta, molt curiós.
Vam estar passejant per aquí una bona estona i després vam anar a buscar un tramvia i, bé, per la via passen tramvies però tots tenen els retols en japonès i ens era com una mica difícil saber quin tramvia havíem d’agafar.
I la gent supermaca, cada conductor que passava li preguntàvem i ens explicava que aquell no, i l’últim ens va dir “no, el següent”, i molt bé.

D’allà vam parar una mica a l’habitació per descansar, perquè feia un dia molt calorós, i a la tarda-nit vam anar a la torre i sí que hi havia ambient i era per sopar, però només eren dos carrers i ens vam quedar una mica així de dir, és que això està bé, però com a Dotonbori no hi ha re.

Vam decidir anar-hi, que estàvem a un moment amb el metro. I la mateixa locura.
Vam caminar una mica més i vam trobar carrers quilomètrics plens de gent, de restaurants, molt locos.
Finalment vam buscar diversos llocs per sopar, però quan arribàvem ja hi havia cua i de tornada dèiem, bé, doncs anem tornant i on trobem.
L’Isidre es va fixar en una izakaya molt petitona, vam entrar, ens van dir que en tres quarts d’hora tancaven i ens vam adonar que era una izakaya familiar, que hi havia el pare, la mare darrere de la barra i tres noietes atenent. I era sorprenent, en una zona tan turística trobar aquestes tavernilles pel mig amb cap turista a l’interior i tan auténtica.
No vam sopar molt perquè la carta estava en japonès i no enteníem res, encara que la traduíssim i a més ens feien una mica de pressa perquè era tard.
Vam fer uns pinxos de carn boníssims i de pollastre i edamame  i ja va estar bé.

També vam trobar, ja una mica més allunyades força izakayas hiper petitones, amb una barra i per només 5 o 6 clients, i ens sorprenen molt aquestes tavernilles que penses que culturalment no els hi agrada el contacte físic però sí arreplegarse en espais tan petits.
I ja vam fer camí de tornada perquè estàvem esgotadíssims i aquest va ser l’últim dia a Osaka.