I de cop i volta, un moment sorprenent, a l’inici no varem saber de què es tractava exactament, però un aire màgic ens envoltà, la brisa enlairà les fulles caigudes, el silenci ens embolcallà, vam mirar cap al final del carrer i aleshores hi vam caure, no hi havia ningú, ni un turista, cap nen cridant i jugant, cap grup de persones conversant a viva veu, tan sòls la fullaraca i aquella sensació, estranya, d’anar avançant cap a la plaça de Sant Felip Neri en absolut silenci, en solitud. Aparèixer a la plaça i envoltar la font sense cap element distorsionant. Observar la façana de l’església, erosionada i danyada per la metralla d’una bomba caiguda durant la Guerra Civil, testimoni mut i inalterable de la Història. Endinsar-nos poc a poc en la Barcelona medieval a través de l’arcada del carrer de Montjuïc del Bisbe, carrer petit, estret i angost, serpentejant,  parets de pedra antiga, amb mil històries amagades, per abocar al carrer del Bisbe, amb una marea inacabable de gent què ens tornà a la realitat……