15 d’abril

Aquest ha sigut un dia de trasllat mig aprofitat. Hem recollit les coses i sortit de l’hotel de Salento. Acabarem el dia a Santa Rosa del Cabal a on hi han unes termes.

Però abans hem fet una visita a una Finca cafetera que es diu El Ocaso, i és que si vens a l’Eix cafeter és obligat visitar una. El camí d’arribada marcava 25 minuts per recórrer uns 7 kilòmetres.  Us podeu imaginar la carretera, una pista de terra, pedres i socabons. A sobre a mig camí ens trobem un camió gegant i resulta que no podem continuar, que estan fent obres. Comencem a caminar i pasades les obres hi han uns jeeps que aquí els hi diuen Willis esperant a gent per apropar‐los a les finques previo pago.

La visita ha estat fantàstica. Hem estat els dos sòls i l’Alejandro ens ha donat tot d’explicacions sobre el món del cafè a Colòmbia. Ens ha explicat que en tot el pais hi han unes 32.000 finques. Que són finques petites i familiars que cadascun gestiona una mica com vol. Que sí que a Colòmbia el cafè cotitza a borsa i hi ha una producció general però que els guanya Brasil i Vietnam i que moltes finques han decidir especialitzar-se en la producció a petita escala per la venta local al turista i visitant i l’exportació de gra verd i secat però no torrat principalment a Alemanya que es dediquen a torrar-lo i comercializar-ho. En el departament de Quindío, a més,  el territori és molt muntanyós i les finques són petites amb un accés difícil, el què fa que la recol·lecció hagi de ser manual. I bé, no sé, també ens ha explicat el procés de producció però hem sigut incapaços de quedar-nos amb noms i dades i l’Alejandro és pixava quan ens posava a prova i no erem capaços de contestar-li sobre coses que ens acabava d’explicar. També ens ha fet recol·lectar durant uns minuts i fer una mica el turisteo, però d’una manera molt simpàtica i la conversa amb l’Alejandro ha sigut molt interessant. Al final hem estat unes dues hores i mitja.

De tornada hem fet una part en Willie i la part final caminant, just quan arribàvem al cotxe ha començat a ploure i ha durat una bona estona mentre ens dirigiem a l’última població que visitarem d’aquesta zona. Es veu que a Colòmbia també estan tenint problemes de sequera i tenen els pantans mig buits i estan parlant de restriccions.

Així doncs hem arribat a Filandia el poble que llueix el cartell de Poble més bonic del Quindío i realment és un poble bén bonic, turístic però molt ben conservat. Segueix l’estructura de tots, carrers en quadricula al voltant de la plaça central on està l’església i es fa la vida social. Aquí hem dinat, hem fet una volteta i després hem agafat el cotxe i hem volgut anar a veure El Cañon del Rio Barbas.

Jo no sé d’on hem tret la idea de fer aquesta visita, el cas és que ho he posat en el googlemaps i després de portar uns vint minuts per una carretera de pedres que ens estava fent patir per les rodes del cotxe hem decidir parar.  Per una obertura de la vegetació hem pogut fer-nos una idea de la bellesa i la magnitud del Cañon amb una vegetació impressionant i una bona profunditat.

Finalment hem posat rumb a la nostra següent destinació. Hem trigat quasi dues hores perquè hem hagut de travessar Pereira,  una ciutat una mica gran i ja ho vam llegir, que era molt caótica. Hem arribat de nit a Santa Rosa, la ciutat m’ha semblat bulliciosa i també un tant caótica després de pasar tres dies en poblets. L’allotjament està a les afores i com no, hi han unes bones pujades per arribar-hi, no sé com ens ho fem. Resulta que és temporada baixa i estem sòls. Hi ha un xaval de guardia. Hem estat jugant al billar i per sopar hem demanat a domicili. Demà serà un altre dia.